Cal Matrícules de Calaf

Notes històriques de la casa i de les famílies que l’han habitat i posseït al llarg dels segles

Jordi Nadal i Feliu

Presentació

Cal Matrícules és un vell casal situat al carrer de Sant Jaume de Calaf. La façana del seu cos principal és de pedra saulonenca ben treballada, i, tot i que es troba força erosionada pel pas del temps, conserva uns trets característics que ens recorden la seva noblesa i antiguitat. En podem destacar un gran portal adovellat de mig punt amb una vintena de llargues dovelles que va ser restaurat i refet fa uns anys, un portal més modern al costat, dos pisos d’alçària amb tres grans finestrals de pedra cada un, un reconvertit posteriorment en balcó, una mena de ràfec que segueix tota l’amplada de la façana a l’altura dels ampits de les finestres i tot coronat per una galeria formada per set finestres d’arc rebaixat que tanquen les golfes.

La façana ens mostra clarament que originàriament eren dues cases diferents, però el fet que l’actual portal d’ingrés es trobi més centrat en el conjunt del casal que l’antic portal adovellat de la casa principal li dona una certa unitat. Això es veu reforçat pels balcons del primer pis que ocupen part dels dos edificis i pels brancals de pedra ben treballada de portes, balcons i finestres. Les llindes dels portals de la casa secundària mostren restes d’emblemes esculpits, però l’erosió i deteriorament els fa impossibles d’identificar. A més, sabem que aquestes llindes no són originàries de la casa, ja que foren reaprofitades de l’antiga i veïna casa Ballester, la qual, després de patir un incendi, fou enderrocada per obrir l’actual carrer Prior Farràs. El seu interior també ens mostra clarament dues cases de dues crugies o naus d’amplades similars cadascuna.

El nom de cal Matrícules es deu al fet que en aquesta casa s’expedien les cèdules personals i matrícules, els documents acreditatius que feien la funció del que avui podria ser el DNI, llicències oficials d’activitat o els certificats digitals. Però, per a molta gent gran, aquest casal encara és cal Torrescassana o Abadal, el nom de les antigues famílies que el van posseir, habitar i li van donar rellevància durant gairebé 250 anys.

Fins ara, el poc o molt que se sabia de la família calafina dels Abadal i dels seus successors, els Torrescassana, es basava en el que publicava la revista Catalunya Artística en el seu número de juliol de 1904 dedicat a Calaf. A la vegada, dita revista aprofitava molts continguts, dibuixos, fotografies, etc., de la Topografia Mèdica de Calaf, del doctor Llorens, publicada el mateix any.

En l’esmentada revista apareix una fotografia de la façana de cal Matrícules, feta segurament des d’una finestra alta d’alguna casa de l’altre costat de carrer, on es veu el segon pis i la magnífica galeria d’arcs rebaixats de les golfes, i el text que l’acompanya, entre altres coses, ens diu que:

• El senyor Raimon Abadal és el fundador de la casa. 
• El doctor Isidre Abadal és un dels seus fills més il·lustres.
• Un altre fill il·lustre és el doctor Jaume Abadal i de Camats, que el 1685 rebia el títol de ciutadà honrat de Barcelona. 
• El 1711, durant la Guerra de Successió, s’hi hostatjà el duc de Vendôme, en aquells moments comandant en cap de l’exèrcit borbònic.
• Els Torrescassana van tenir una actuació important durant la guerra perquè la vila de Calaf no fos arrasada.

Però les recerques actuals han ampliat molt tant el coneixement de la casa com de les famílies que l’han habitat al llarg dels segles, i, a més, han portat a matisar o a descartar algunes d’aquestes afirmacions.

A l’hora de buscar i trobar informació de la casa i les famílies que la van habitar segles enrere hem topat amb diverses dificultats. La primera és que, tot i que la casa havia contingut un important fons documental, aquest es devia dispersar o perdre en el transcurs del segle xix al xx, així que quan l’actual família propietària comprava la casa el 1926, ja no en quedava rastre. 

La manca de molts llibres sacramentals de Calaf² dels segles xvi i xvii també ha dificultat molt el seguiment dels primers Abadal; cal tenir present que del segle xvi només resten els baptismes de 1568 a 1572, mentre que pel xvii només disposem de baptismes des de 1651, matrimonis des de 1680 i òbits des de 1626. A això cal afegir-hi la manca pràcticament absoluta de llibres sacramentals de parròquies de la rodalia importants per a aquest estudi, especialment de Boixadors i Sant Pere Sallavinera.

Per suplir aquestes mancances ha calgut dependre molt de fonts alternatives, sovint més indirectes i fragmentàries com censos, capbreus, cadastres, contribucions, registres de la propietat o altres fonts vinculades al patrimoni, especialment de caràcter notarial. Però aquí també hem topat amb una dificultat important, ja que, per raons segurament de parentiu, amistat i veïnatge, els Abadal que varen habitar la casa des de finals del segle xvii fins a principis del xix sobretot treballaven amb el notari Pedro/Pere Rodil de Sarabia i després amb els notaris Ballester, dels quals no s’ha conservat pràcticament res en els arxius de protocols. Sortosament, s’ha pogut conèixer part del contingut de diversos documents notarials importants per a aquest estudi i actualment desapareguts a través de diversos plets judicials que van mantenir membres de les famílies Abadal i Torrescassana, que sí que s’han conservat.

La casa a través dels documents 

Com ja hem apuntat, anterior al segle xviii trobem poca informació de la casa i de qui l’habitava. De fet, gairebé l’únic document trobat fins ara que ens lligui la casa amb els Abadal i a la vegada amb alguna família anterior és el capbreu³ del benefici de Santa Magdalena.⁴ Aquest benefici eclesiàstic fundat a la col·legiata de Sant Vicenç de Cardona posseïa des d’antic una quadra o alou a Calaf. No coneixem exactament la situació ni dimensions de la quadra, però devia incloure bona part de les terres situades entre les portelles del carrer de Sant Jaume i les del carrer del Vall,⁵ abastant alguna casa sencera del mateix carrer de Sant Jaume. Amb el creixement de la vila, aquesta quadra va anar quedant dividida en nombroses parcel·les, petits solars o patis que es van acabar edificant, farraginals, eres i sobretot els nombrosos horts que hi havia darrere les cases del carrer de Sant Jaume i més enllà de les portelles. És possible que la quadra o domini del benefici coincidís força amb una partida de terres de Calaf coneguda com la Coma Giberta, que devia el seu nom a la proximitat del pou Gibert o d’en Gibert.

En el mateix document hem trobat els capbreus començats el 1637, el 1665 i el 1793. En el darrer capbreu, el senyor doctor Jaume Abadal i de Camats confessa que tot l’hort de darrere casa seva i un pany de casa que sobresurt més, està sota domini de dit benefici. També diu que ho posseeix com a fill i hereu del doctor Francesc Abadal, i aquest com a fill i hereu de Jeroni Abadal, que el 1684 n’havia comprat el «dret de lluir i quitar» a Maria Roig, filla del doctor Ramon Roig, metge i ciutadà de Barcelona, el qual l’havia confessat el 1640. Tot això ens fa pensar que no només l’hort, sinó tota la casa, abans dels Abadal era dels Roig.

Al segle xviii, des del primer cadastre elaborat el 1716,⁶ ja ens apareix la casa clarament descrita amb les seves afrontacions i en mans de la família Abadal, concretament de Jeroni Abadal, candeler de cera de Calaf. Aquesta afrontava a sol ixent amb la casa de Sebastià Font, a migdia amb el camí que rodava la vila (portelles), a ponent amb la casa de Simó Burgès i a tramuntana amb el carrer de Sant Jaume. A més, gràcies a altres cadastres existents, al capbreu abans citat o altra documentació, veiem com la casa s’amplia amb la compra de les esmentades cases veïnes. Així, el 1722 el reverend doctor Josep Abadal i Parera, prevere beneficiat de la col·legiata de Sant Jaume de Calaf, comprava com a persona laica la casa de Simó Burgès, de manera que, a la seva mort, serà heretada per l’hereu Abadal i passarà a engrandir la casa principal seguint carrer amunt. El 1762 el doctor Jaume Abadal i de Camats comprava a Josep Font i Colom la casa que afrontava amb la seva a sol ixent, i la casa Abadal s’engrandia i allargava carrer avall fins a afrontar amb la casa Ballester. 

A partir del segle xix la casa i la família que l’habita ja es troben molt més documentades. El 1809, en plena Guerra del Francès, la senyora Josepa de Pedrals, vídua del difunt doctor Jaume Abadal i de Rubinat, el darrer membre dels Abadal que la posseirà, pren inventari⁷ de la casa i de tots els béns del seu difunt marit per protegir els drets del seu fill i hereu, però, també, perquè els francesos són a prop i es tem un atac a la vila. Aquest inventari ens mostra una casa gran, però la seva descripció encara ens recorda el seu engrandiment amb la incorporació de les cases veïnes. El nombre i varietat d’estances, el mobiliari, la biblioteca i el seu arxiu ens recorden la trajectòria i el nivell econòmic, social i cultural de la família que l’habitava. El mateix inventari també ens mostra l’extens patrimoni que els Abadal havien acumulat a la rodalia de Calaf.

Al cap de poc, la casa i tot el patrimoni passarà als Torrescassana, que mantindran l’activitat professional i econòmica dels seus predecessors i continuaran ampliant el patrimoni gràcies a l’enllaç amb famílies d’estatus socioeconòmic similar. Els Torrescassana continuaran vivint a la casa fins a la mort de Francisco Torrescassana i de Requesens, que morirà el 1862 solter i sense descendència, de manera que la casa i patrimoni passarà al seu germà Josep Maria Torrescassana i de Requesens, advocat i militar retirat domiciliat a Barcelona. Les disputes entre aquest i el seu fill Hermenegildo faran que el patrimoni comenci a ser empenyorat i que, a la seva mort, el patrimoni calafí dels Torrescassana sigui heretat per la seva filla Amàlia, que es veurà obligada a vendre alguna parcel·la i una part de la casa principal de Calaf per aixecar l’embargament dels béns hipotecats. Posteriorment, la resta de la finca passarà per diverses mans en poc temps. És possible que fos en aquesta època quan es va habilitar el segon pis de la finca com a escola de nenes, però de moment no ho hem pogut documentar, per això no sabem des de quan ni fins quan feu aquesta funció. Finalment, el 1926 serà comprada per Joan Solà i Llacuna, que la convertirà en el seu domicili habitual, tot i que, aprofitant les dimensions del casal, la rehabilitarà i dividirà en diversos pisos de lloguer. Els seus descendents en són els propietaris actuals i encara hi viuen.

L’inventari post mortem de 1809

De tota la documentació trobada i consultada fins ara sobre la casa i les famílies que la van habitar o posseir, sense cap mena de dubte, l’inventari post mortem de 1809 és la més important. Aquests inventaris de béns se solien prendre després de la mort d’algú per protegir els drets dels possibles familiars o descendents i garantir que no hi havien abusos o malversacions. Així, el gener de 1809, la senyora Josepa de Pedrals i de Ferrer, vídua del difunt senyor doctor Jaume Abadal i de Rubinat, mort dos mesos abans, fa prendre inventari dels béns del difunt per protegir els seus drets com a usufructuària i els del seu fill i hereu. A més, el fet de trobar-se en plena Guerra del Francès i que aquests ja havien ocupat Igualada i estaven a prop, feia més urgent prendre inventari davant de possibles saquejos o pèrdues.

L’excepcionalitat del document, a més de les circumstàncies especials que l’envolten, comença per la trentena de folis que ocupa, de manera que és l’inventari més extens de tot el volum notarial on es troba. L’extensió del document ve marcada per les dimensions de la casa, amb una cinquantena d’estances o espais diferents descrits, la quantitat i qualitat de mobiliari i objectes que contenen, la descripció de terres i masos que posseïa el difunt a la rodalia, a més de censals, préstecs, parts de fruits i altres drets. L’inventari es va començar el 12 de gener de 1809 a la casa Abadal de Calaf, i continuava a la resta de cases i heretats de la rodalia de Calaf, de manera que el dia 18 del mateix mes ja quedava enllestit.

La casa destaca tant pel nombre d’estances com per la seva diversitat i peculiaritat. Així, a part d’un bon nombre d’estances més o menys comunes a totes les cases una mica grans (estables, cellers, corrals, cuina, forn, pastador, rebost, estances per dormir, sales o menjadors, etc.) també hi trobem estances menys corrents com «l’estrado», habitació dedicada a jugar a cartes i a l’oci, o l’estudi, on el doctor Jaume Abadal devia treballar i hi guardava documentació de la família i bona part de la seva extensa biblioteca. O peces amb una funció específica com el quarto de la terrissa, el quartet de vidre o el quartet de la roba bruta. O noms tan peculiars i enigmàtics com el quarto del follet. (D’on deu venir aquest nom? Què o qui l’hi va donar? Què o qui contenia? Potser algun fill o membre de la família amb alguna característica o peculiaritat? Segurament no ho sabrem mai.)

La quantitat i varietat de mobiliari i objectes que hi ha a la casa també és més que notable. Als baixos trobem els animals de tir i bestiar menut de la casa, guarniments dels animals, tot tipus d’eines del camp i recipients, diversos tipus de botes i vaixells amb vi o sense, productes de la collita, llenya, materials de construcció diversos, com fustes, pedres, maons, ferros o calç. A les diverses estances trobem molts mobles com taules, cadires, bancs, armaris, caixes, calaixeres, arquimeses o llits, i sovint aquests mobles són pintats, entapissats, folrats de tela o vellut, o de vaqueta. Les diverses estances i mobles guarden tot tipus d’objectes. Plats, coberts, olles, cassoles, calderes, paelles, gerres, gots i tot tipus d’estris per menjar, servir o cuinar. Teles i molta roba per a la llar i per vestir, sovint de seda o de teles fines. En taules, lleixes, armaris, caixes, calaixos, capses i capsetes trobem els complements i objectes més diversos: fils, botons, botons de plata, mocadors de seda, perruques amb el seu peu, estris d’afaitar, miralls, un termòmetre, bastons de puny, paraigües, ulleres, gàbies de canari, nius, rateres, estris i objectes de caràcter litúrgic o religiós, jocs de cartes, daus, algun sabre, espasa i arma de foc, bales, o un bagul amb la coberteria de plata i tot tipus de joies o objectes valuosos d’or i plata. A més, moltes estances tenen cortines, miralls i quadres a les parets.

La biblioteca és molt extensa i diversa, però amb un clar predomini de llibres de dret, de temàtica religiosa o teològica i històrica. Però també hi ha molta literatura, teatre, gramàtiques, diccionaris, llibres de retòrica i oratòria, clàssics grecollatins, filosofia, atles i geografies, llibres de ciència, medicina, economia, etc. També hi ha molts quaderns, manuscrits, mapes i làmines diverses. Hi trobem llibres en castellà, català i llatí, però també unes gramàtiques d’hebreu, francès o italià. Resumint, eren una família culta, amb interessos i inquietuds força diversos, i només la biblioteca ja donaria per a un extens estudi monogràfic.

La casa també guardava un arxiu important, amb pergamins antics i molta documentació de la família i del seu patrimoni que malauradament es devia perdre. L’inventari no els descriu extensament, però sí que cita i enumera molts documents que han ajudat molt a entendre l’activitat econòmica dels Abadal, la formació del seu patrimoni o les seves relacions familiars. Però, a més, ha permès conèixer l’existència de molts documents, ha donat indicis d’on buscar-los i, en molts casos, ha permès localitzar-los en arxius històrics actuals.  

Finalment, la descripció de tot el seu patrimoni en un moment concret ens permet conèixer i avaluar el seu nivell de riquesa i el seu estatus social. Però, a la vegada, també ens permet conèixer alguna cosa dels seus masovers i parcers: qui eren, on i com vivien, quins tractes i contractes tenien, què conreaven o què collien. Tot plegat ens permet veure i comparar, en un mateix document, famílies d’estatus socioeconòmic i cultural molt diferent.

El carreró de cal Matrícules

Una altra curiositat que presenta la casa és el carrer o carreró que la travessa pel seu interior. Per entendre aquest passatge ens hem de situar en els temps en què la vila estava emmurallada i per entrar i sortir s’havia de fer per un dels seus cinc portals. Però recordem que moltes cases tenien horts o portelles darrere, i això facilitava que els particulars d’aquestes cases poguessin sortir directament per les portelles del darrere sense haver d’anar a buscar un portal. A més, tota la zona que es trobava darrere dels carrers de Sant Jaume i del Vall (Carme) estava plena d’horts, eres, pous, corrals, farraginals i més endavant també filadors,⁸ per tant, devia ser un lloc de molta activitat i trànsit. Els veïns que hi havien d’anar i no tenien casa amb portella pròpia a l’indret havien de fer la volta i sortir pel portal de Sant Jaume o pel portal del Carme per accedir-hi. En aquest context suposem que els Abadal devien cedir aquest dret de pas per la seva portella, per així facilitar l’accés a la zona, i més tenint en compte que eren copropietaris amb els Sussanna⁹ d’un filador situat just al darrere de la seva portella i que llogaven a tercers. Tot i que aquest passatge encara és viu en la memòria popular, no l’hem trobat explícitament documentat. En l’inventari de 1809 citat anteriorment no apareix i l’únic indici el trobem al capbreu del benefici de Santa Magdalena de 1793, on Jaume Abadal i de Camats diu en la seva confessió «…comprèn tot el darrere de la pròpia casa, amb el passadís per eixir a la portella i un pany de casa que sobresurt més de la restant…».

Al carrer del Vall o del Carme també hi havia un passatge amb la mateixa funcionalitat.

Els Roig

Ara per ara, els Roig són la primera família que trobem vinculada amb la casa i aquests ja els trobem documentats a Calaf al segle xvi. Entre el 1568 i el 1572¹⁰ trobem citat el doctor Joan o Jaume Antic Roig, metge de Calaf, la seva muller Agnès i el seu fill Jeroni Roig, que també serà doctor en medicina i sembla que es traslladà a Barcelona. El seu fill, el doctor Ramon Roig, també metge i habitant a Barcelona, el 1640 consta com a propietari d’uns immobles al carrer de Sant Jaume, que a finals de segle, després de passar per les mans del capítol de Sant Jaume de Calaf i de la venda perpètua del dret de «lluir i quitar»¹¹ de Maria Pineda i Roig, filla del doctor Roig i muller d’Abdon Pineda, notari de Barcelona, passaran a Jeroni Abadal, candeler de cera de Calaf. 

Sembla que els Roig eren parents o, fins i tot, esdevenen successors del doctor Torramitja, metge de Calaf que a mitjan segle xvii estava endeutat amb els Abadal i pagava pensions d’un censal a Jaume Abadal menor. De moment no hem trobat documentació suficient per confirmar aquesta relació, però, si es confirmés, ajudaria a entendre l’accés dels Abadal al vell casal dels Roig. 

Els Abadal

Els Abadal potser són la família més coneguda que va habitar l’antic casal del carrer de Sant Jaume. També són els que el van engrandir comprant les cases veïnes i segurament els que li van donar més rellevància. Per això, vegem qui són i d’on venen els Abadal, i, sobretot, qui és i d’on ve Jeroni Abadal, aquest candeler de cera que a finals del segle xvii compra el vell casal dels Roig al carrer de Sant Jaume de Calaf.

Origen dels Abadal

Amb la documentació consultada fins ara, els Abadal que trobem a la rodalia des de més antic són una família de pagesos situats a la Fortesa.¹² El més antic que ens apareix és Antoni Abadal, documentat a la Fortesa a finals del segle xv i a principis del xvi, però, a més, sabem que alguns dels seus fills i nets donaran lloc a diverses branques dels Abadal que arrelaran a Calonge (Abadal de Guamis o Gomis, ca l’Abadal o ca l’Abadal vell), Castellfollit de Riubregós i Calaf.

Al segle xvi també hem trobat Abadals a la Guàrdia Pilosa (Pujalt), Aguilar i Castellar (Aguilar de Segarra), però de moment no els hem pogut relacionar amb les branques anteriors. Al segle xvii hi ha una família Abadal a Solanelles i després a Calaf que són descendents del mas Abadal de Gomis de Calonge.

Els Abadal de la Fortesa

Els Abadal de la Fortesa del segle xvi són una família de pagesos emfiteutes que semblen força benestants. Al llarg del segle s’emparenten amb famílies de la rodalia que denoten aquesta situació, fins i tot podríem parlar d’un cert ascens social. Així, l’hereu Pere Abadal de la Fortesa el 1556 signava capítols matrimonials amb Margarida Serra,¹³ filla de Pere Serra i Càndia de l’important mas Serra de Claret dels Cavallers, que rebia un dot de 100 lliures més les avaries.¹⁴ Les seves filles es casaven amb negociants o pagesos de Calaf i rodalia i rebien un dot de 150 lliures més les avaries. D’altra banda, l’hereu Antoni Abadal i Serra el 1588 signava capítols matrimonials¹⁵ amb Marianna Prat¹⁶, filla de Jeroni Prat i Agnès del mas de la Portella de Puigdemàger.¹⁷ En els capítols s’especifica que Antoni és menor de 18 anys, però major de 14, i Marianna és menor de 16 anys, però major de 12. També s’especifica que Jeroni Prat de la Portella dota la seva filla Marianna amb 190 lliures més les avaries i també hi consta que el 1593 ja havia pagat tot el dot. Però Marianna, tot i que no estava previst en els capítols, acabarà esdevenint pubilla del mas de la Portella de Puigdemàger.

Antoni Abadal de la Fortesa i Marianna Prat de la Portella van tenir una filla, Marianna Abadal i Prat, que també esdevenia pubilla i el 1611 signava capítols matrimonials amb Jaume Abadal, un negociant de Calaf. 

Enmig d’aquest procés d’ascens social hi trobem el mossèn Antoni Abadal, que fou rector de Balsereny. Aquest era un fadristern de la casa i net del primer Antoni Abadal de la Fortesa, i en el seu darrer testament (1595)¹⁸ funda una causa pia per a «fadrines maridar». Aquesta causa pia constava d’una sèrie de censals¹⁹ que entre tots sumaven més de 600 lliures de propietat. Anava adreçada a les filles del seu nebot Antoni Abadal de la Fortesa i a les dels seus hereus fins al quart grau, i a les filles de la resta de nebots i nebodes, però no a la seva descendència. Les noies afavorides per aquesta causa pia tenien dret a rebre la renda d’una anyada sencera de tots els censals de la causa pia en el moment del seu matrimoni. Si un any no hi havia noies per casar es podia destinar a «nois per estudiar», i si tampoc n’hi havia, passava a l’hereu Abadal de la Fortesa, que, a més, era l’encarregat d’administrar-la.

Els primers Abadal de Calaf

Malgrat la migradesa de documentació comentada a l’inici hem pogut traçar un esbós mínim dels primers Abadal de la vila. El primer que hem documentat ara per ara a Calaf és Antoni Abadal, que consta com a pagès de la vila. Aquest era fill de Joan Abadal del mas Gomis de Calonge i net del primer Antoni Abadal que trobàvem a la Fortesa. Amb la seva muller Elisabet el 1570 tenia una filla, a qui posaren Joana, que el 1589 signava capítols matrimonials amb Francesc Savila, pagès del mas del Tossal de Calonge. La parella el 1572 tenia una altra filla, Caterina, i, a més, en coneixem el que seria el seu fill i hereu, Jaume Badal o Abadal major,²⁰ també pagès de Calaf. Aquest i la seva muller Caterina van ser pares de Jaume Abadal menor, que el 1611 es casava amb la pubilla Marianna Abadal Prat. 

Disposem d’un cens de Calaf de 1626²¹ i l’únic Abadal que trobem és Jaume Badal o Abadal, que viu amb la seva muller Elisabet en una casa situada a l’indret anomenat el Mujol de la plaça de les Eres. Segurament es tracta de Jaume Abadal major, però la diferència amb el nom de la muller fa pensar en unes segones núpcies amb Elisabet, o en un error en la documentació o en la interpretació.

Les darreres notícies que coneixem de la parella ens apareixen en els llibres d’òbits de Calaf, gràcies als quals sabem que Jaume Badal o Abadal major moria el desembre de 1637 i se li feia un enterrament amb ofici major i l’assistència de quaranta sacerdots. Elisabet Abadal moria l’abril de 1646 i també se li celebrava un ofici major. Uns dies més tard se celebrava una novena i cap d’any amb ofici major i l’assistència de setze sacerdots i dos beneficiats cada vegada. 

La categoria dels funerals denota que ens trobem davant d’una família important; per tant, Jaume Abadal major, tot i constar com a pagès, és probable que s’iniciés en altres activitats i negocis més lucratius, i que aquests fossin continuats i ampliats pel seu fill Jaume Abadal menor, que el 1611 signava capítols amb la pubilla Marianna Abadal i Prat. No hem trobat els capítols i, per tant, no coneixem els termes ni detalls del matrimoni, però per aquelles dates els Abadal de Calaf ja devien gaudir d’un prestigi i d’una posició econòmica i social que va permetre que Jaume Abadal menor signés capítols matrimonials amb la rica pubilla Abadal i Prat, cosina llunyana seva. Segurament, el parentiu i el fet que no es perdés el cognom també hi va jugar a favor.

La consolidació patrimonial. Entre la Fortesa, la Portella i Calaf

Amb el matrimoni d’Antoni Abadal Serra i Marianna Prat s’ajuntaven els patrimonis dels Abadal de la Fortesa i dels Prat de la Portella de Puigdemàger. A més, la parella estava incorporant terres de masos veïns i cobrava pensions de diversos censals, ja fossin de la causa pia fundada pel mossèn Antoni Abadal, rector de Balsereny, o d’altres censals que podien haver comprat ells o els seus avantpassats. La documentació és força confusa i ens situa la parella tant a la Fortesa com a la Portella. Malauradament, no disposem de llibres parroquials de la Fortesa, de Puigdemàger ni de Sant Pere de Sallavinera que ens puguin confirmar la presència (o no) dels Abadal en aquestes parròquies. Sabem, però, que a la mort d’Antoni Abadal de la Fortesa, la seva vídua, la pubilla Marianna Prat de la Portella, es casava en segones núpcies amb Pere Codina, amb qui vivia al mas de la Portella, on sembla que va viure fins a la seva mort. Marianna Prat va sobreviure molts anys a Antoni Abadal, primer marit, però també a la seva filla, la pubilla Marianna Abadal i Prat, i a Pere Codina, segon marit.

Ja s’ha comentat que Jaume Abadal major apareixia citat en la documentació com a pagès de Calaf, però el seu fill, Jaume Abadal menor, apareix citat com a «negociant o mercader de Calaf habitant a la Fortesa». Això ens fa pensar que, després del matrimoni amb la pubilla Marianna Abadal i Prat, la parella havia fixat la seva residència habitual o principal a la Fortesa. Això es veu confirmat al primer volum d’òbits de Calaf, on trobem anotat que Maria Anna Abadal l’11 d’agost de 1633 era portada de la Fortesa a Calaf, on se li feien uns funerals amb ofici major i la presència de quaranta sacerdots. Aquest trasllat a la col·legiata de Sant Jaume de Calaf per fer-li els esmentats funerals ens confirmen que en aquells moments vivien a la Fortesa, però també que els Abadal ja gaudien d’una posició socioeconòmica elevada. A la Fortesa també és el lloc on devien néixer els cinc fills de la parella que coneixem: Josep, Isidre, Rafel, Pere Jaume i Teresa Abadal i Abadal.

El 1635 Jaume Abadal menor es casava en segones núpcies amb Àngela Morell,²² vídua de Bernat Soler i filla de Nicolau Morell, ambdós blanquers²³ de Manresa. Àngela aportava al matrimoni un dot de 400 lliures i com a mínim tenia una filla del seu primer matrimoni, Maria Soler i Morell. D’aquest segon matrimoni en coneixem tres fills: Francisco, Miquel i Joan Abadal i Morell. Aquests, més endavant, els trobem documentats a Barcelona: els dos primers com a importants adroguers a la zona del Born i el tercer sabem que va fer carrera eclesiàstica. Àngela moria el juny de 1652 i el seu cos també era traslladat de la Fortesa a Calaf, on se li feien uns funerals amb ofici major i al dia següent una novena i cap d’any també amb ofici major.

Els germans Abadal i Abadal

Els cinc germans Abadal i Abadal que coneixem els tenim molt desigualment documentats. Josep devia ser el germà gran i a priori l’hereu, després vindria Isidre, que va fer carrera eclesiàstica, es doctorà en filosofia i fou prior de Sant Jaume de Calaf de 1648 a 1684. El doctor Isidre Abadal esdevindrà una figura clau, tant en la història del priorat de Sant Jaume i de la vila com en la història de la família Abadal de Calaf. Rafel també va fer carrera eclesiàstica i el trobem de beneficiat a Sant Jaume de Calaf. Pere Jaume devia ser el més jove dels germans i la documentació ens el descriu indistintament com a pagès o negociant de Calaf o de la Fortesa. Es devia casar ja gran i els darrers anys de la seva vida venen marcats pel plet judicial que va mantenir amb el seu germà, el doctor Isidre Abadal. De Francisca no en sabem res més que la seva existència.

Quan Pere Codina, el segon marit de la pubilla Marianna Prat, va morir, aquesta va cridar al mas de la Portella el seu net Josep Abadal i Abadal, germà del doctor Isidre Abadal, on s’instal·là amb la seva família i hi feia de pagès. Aquest s’havia casat pels volts de 1644 amb Maria Soler i Morell, filla del primer matrimoni d’Àngela Morell, segona muller del seu pare. D’aquesta parella en coneixem cinc fills: Josep, Jeroni, Jaume, Maria i Francisca. 

A la mort de l’àvia Marianna, Josep Abadal i Abadal continuà regint el mas de la Portella, però la seva gestió devia ser molt deficient i preocupava la família. De manera que el 1655, Jaume Abadal menor, que ja devia ser força gran, tot i que no mor fins el 1670, per redreçar la situació nomena en vida i amb efectes immediats el doctor Isidre Abadal hereu de tots els seus béns i dels de la seva difunta primera muller. 

A partir d’aquest moment el doctor Isidre Abadal gestionarà el patrimoni Abadal i exigirà al seu germà Josep que li cedeixi el control del mas de la Portella, però aquest s’hi negarà i la situació donarà lloc a situacions molt tenses entre els dos germans. La documentació ens parla del mal caràcter de Josep Abadal i fins i tot hi ha testimonis que diuen haver-lo sentit amenaçar de mort al doctor Abadal.²⁴

No en coneixem els detalls, però la documentació ens diu que Josep Abadal i Abadal de la Portella s’absentà o desaparegué del Principat el 1663. A partir d’aquest moment el doctor Isidre Abadal prendrà possessió efectiva també del mas de la Portella i esdevindrà tutor dels seus nebots: Josep, Jeroni, Jaume, Maria i Francisca Abadal i Soler. No sabem exactament quan, ni en quines circumstàncies, però a partir de 1669 la documentació ja citarà Josep Abadal i Abadal i la seva muller, Maria Soler i Morell, com a difunts.

Per tant, des de 1655, i definitivament des de 1663, el doctor Isidre Abadal, al marge del càrrec de prior de Sant Jaume de Calaf, amb tot el poder, influència i les prebendes que comportava, i d’altres activitats econòmiques que exercia com a persona laica, gestionava tot el patrimoni que els Abadal havien acumulat (terres, cases, censals, etc.) i que ell acabaria d’arrodonir amb diverses compres. En la gestió devia comptar amb l’ajuda de familiars, primer del seu germà Pere Jaume Abadal i després dels seus nebots.

Així, el 1658 cedia al seu germà Pere Jaume Abadal l’heretat de la Fortesa en règim de masoveria. Pere Jaume Abadal devia ser un dels germans més joves i sabem que es va casar ja gran amb una tal Victòria,²⁵ amb qui vivia en una casa de la seva propietat al carrer del Vall (Carme) i hi va tenir tres fills: Maria Isabel (1675), Teresa (1677) i Jaume (1679, pòstum), dels quals només va arribar a edat adulta Teresa.

La relació entre el doctor Abadal i el seu germà Pere Jaume també es devia enrarir, de manera que el 1670, segurament després de la mort del pare, Jaume Abadal menor, el doctor Isidre Abadal iniciarà el ja esmentat plet judicial²⁶ contra el seu germà Pere Jaume, al qual li reclama que deixi immediatament l’heretat Abadal de la Fortesa, pagui totes les parts de collita que deu (sembla que no n’havia pagat mai cap) i l’indemnitzi de tots els mals provocats als boscos, vinyes i propietats de la Fortesa. 

No sabem exactament com acaba el plet, però el doctor Abadal especifica en el seu testament de 1676²⁷ que els seus hereus han de continuar el litigi fins que Pere Jaume els hagi rescabalat de tots els danys provocats, i que si dits hereus hi volguessin renunciar, en cedeix els drets a l’hospital de la Santa Creu de Barcelona perquè dediqui els diners a la beneficència. De tota manera, Pere Jaume Abadal el dia 6 de gener de 1679, trobant-se malalt a casa seva, signava testament amb Hermenegildo Vidal, notari de Calaf,²⁸ en el qual nomenava marmessors el mateix notari i els seus germanastres Francisco i Miquel Abadal i Morell, adroguers de Barcelona. El dia 12 del mateix mes i any se li feien funerals a Calaf amb ofici doble i l’assistència de tota la reverend comunitat de Sant Jaume de Calaf.

Els Abadal i Morell de Barcelona

Recordem que el 1635 Jaume Abadal menor es casava en segones núpcies amb Àngela Morell, vídua de Bernat Soler i filla de Nicolau Morell, ambdós blanquers de Manresa, i en coneixíem tres fills: Francisco, Miquel i Joan. No en coneixem la trajectòria, però els tres els trobem a Barcelona a la dècada de 1670, on Francisco i Miquel exerceixen d’adroguers i Joan és prevere i doctor i sabem que el 1679 ja era mort.

Francisco estava casat amb Isabel Oller i tenia una botiga a la zona del Born. Juntament amb el seu germà Miquel i els seus cunyats, Josep Rodoreda i Nicolau Guitart, també adroguers a Barcelona, tenia diversos negocis, i, a més, tenia invertides 300 dobles²⁹ en una companyia junt amb altres adroguers de Barcelona.

Francisco Abadal l’11 de juny de 1679, trobant-se a Calaf a la casa del carrer del Vall del seu difunt germà Pere Jaume Abadal, atorgava testament³⁰ amb el notari Hermenegildo Vidal. Devia morir immediatament, ja que dos dies després ja es publicava. En el testament demana ser enterrat en una tomba que vol que es faci per a ell i els seus a Santa Maria del Mar de Barcelona, però que entretant el seu cadàver sigui dipositat a Sant Jaume de Calaf, on vol que se li facin tres dies d’oficis amb la presència de tota la comunitat del priorat, canonges i beneficiats de Calaf, amb la mateixa solemnitat que es feu al seu difunt pare. També demana que no s’escatimin diners en el seu trasllat a Barcelona. Fa nombrosos llegats per dir misses en diverses institucions eclesiàstiques i llega quantitats importants de diners als fills, muller, nebots, nebodes i altres persones properes. Resumint, el seu testament denota que era força ric i que tenia una important activitat econòmica.

Al cap de poc, Isabel Oller, vídua de Francisco Abadal i Morell, es casava en segones núpcies amb Amador Dalmau i Colom i eren pares de Sebastià Dalmau i Oller (1682-1762). Maria Rosa Abadal i Oller, filla de Francisco Abadal i Isabel Oller, el 1698 es casava amb Pere Dalmau i Colom, un altre dels germans Dalmau. Els Dalmau van esdevenir una família de riquíssims adroguers i comerciants de Barcelona, i durant la Guerra de Successió van ser uns destacats austriacistes. Els Dalmau, i especialment Sebastià Dalmau i Oller, van contribuir a la causa austriacista amb diners, utilitzant els seus vaixells per abastir Barcelona durant el setge de la ciutat, o creant, dirigint i pagant de la seva butxaca el regiment de cavalleria de la Fe, el més poderós del final de la guerra, constituït per entre 250 i 750 cavalls, segons el moment i la font.

Del doctor Isidre Abadal a Jeroni Abadal

Recordem que el doctor Isidre Abadal havia esdevingut l’hereu Abadal i des de la desaparició del seu germà Josep, tutor dels seus nebots, el 1674 el trobem així amb el seu nebot Josep Abadal i Soler, negociant i mercader domiciliat a Calaf, signant els capítols matrimonials de Maria Abadal i Soler, neboda i germana, respectivament, amb Pere Bacardit,³¹ pagès del mas Llomàs de Castelltallat.

Josep Abadal i Soler devia ser l’hereu dels germans Abadal i Soler, però aquest moria el 1675, de manera que el seu germà Jeroni, a qui la documentació cita com a jove candeler de cera de Calaf, passarà a ostentar aquest honor. Així, el 1676, Jeroni Abadal i Soler, jove candeler de cera de Calaf, signava capítols matrimonials a Manresa amb Marianna Parera,³² filla d’un ric blanquer manresà³³ que aportava al matrimoni un dot de 1.250 lliures més les avaries. Per la seva part, en els mateixos capítols, el doctor Isidre Abadal nomenava Jeroni hereu de tots els seus béns i de tots els béns i drets dels Abadal de la Fortesa i de la Portella, i els vinculava³⁴ segons ordre de primogenitura, tot i que ell se’n reservava l’usdefruit. També estipulava una assignació «digna i d’acord amb la posició social del futur matrimoni». En cas de desavinences, també estipulava un repartiment de l’usdefruit de les heretats, però ell es reservava per al seu propi gaudi la part de «l’obra nova del mas de la Portella». De totes les heretats de la família, sembla que el doctor Abadal mostrava una certa predilecció pel mas de la Portella.

El 1679, el doctor Abadal i Jeroni Abadal signaven els capítols matrimonials de Francisca Abadal i Soler, neboda i germana, respectivament, amb Isidro Gras,³⁵ pagès de la Molsosa. Uns anys més tard, tot i que no en sabem exactament la data, el darrer dels germans Abadal i Soler, Jaume, a qui la documentació acostuma a citar com a jove velluter de Calaf, es casava amb Maria Argullol i Francolí, filla del doctor en drets Jaume Argullol de Calaf.

Quant al nebot i hereu del doctor Abadal, Jeroni Abadal Soler, i la seva muller, Marianna Parera, no podem afirmar on van fixar la seva residència els primers anys de matrimoni. Tots els seus fills excepte Francesc, que esdevindrà l’hereu, són batejats a Calaf i, per tant, cal deduir que la família ja havia fixat la seva residència a la vila. A més, cal tenir en compte que Jeroni exercia de candeler de cera, i els seus principals clients devien ser els calafins, la rodalia en general i la col·legiata de Sant Jaume de Calaf en particular, i més sent nebot del prior. Sembla que Jeroni tenia o havia tingut una casa al Ravalet, però el 1684, segurament després de la mort del doctor Abadal i, per tant, ja com a hereu efectiu de tot el patrimoni Abadal, compra una casa, era i farraginal al carrer de Sant Jaume de Calaf que havien sigut d’un tal doctor Ramon Roig, els descendents del qual estaven a Barcelona. Aquest patrimoni sembla que estava empenyorat al priorat de Sant Jaume de Calaf. Així, el desembre de 1684, Jeroni i el seu oncle Miquel Abadal i Morell, adroguer de Barcelona, dipositen els diners a la Taula de Canvi de Barcelona per rescatar les dites propietats i compren el dret de recuperar-les a Maria Roig,³⁶ filla del doctor Ramon Roig. Aquesta casa, amb les successives ampliacions, serà el que es coneixerà com la casa Abadal, després Torrescassana i finalment cal Matrícules.

Jeroni Abadal i Soler heretava del doctor Isidre Abadal la casa i heretat Abadal de la Fortesa, que a la vegada havia incorporat la casa i mas Morrolius de la Fortesa que també incloïa el mas Corregó de Boixadors, el mas i heretat de les Bassetes de Boixadors, el mas i heretat de la Portella de Puigdemàger i l’heretat Bosc de les Coromines. A més, aquest patrimoni restava vinculat, és a dir, no es podia vendre, alienar ni segregar i havia de passar íntegre a l’hereu designat seguint un estricte ordre de primogenitura. Curiosament, fins ara no hem trobat citada en l’heretament o inclosa en el patrimoni vinculat pel doctor Abadal, cap casa a Calaf, tot i que recordem que Jaume Abadal major, avi del doctor Abadal, vivia en una casa al Mujol de la plaça de les Eres. 

També sabem que Pere Jaume Abadal, germà del doctor Abadal, tenia una casa gran al carrer del Vall, que no sabem si la posseïa per pròpia compra o per herència. Posteriorment, aquesta casa serà coneguda com la casa d’en Rodil, pel matrimoni el 1692 de Maria Teresa Abadal, filla i pubilla de Pere Jaume Abadal, amb Pere/Pedro Rodil de Saravia, un notari d’origen basc que s’instal·là a Calaf. Més endavant, aquesta casa també es troba en mans dels Abadal, que la posseeixen a mitges amb els Cortadellas de Calaf i la tenen llogada. 

En canvi, el testament de Jeroni Abadal i posteriors dels hereus de la casa, a més dels béns llegats pel doctor Abadal, ja inclou, en l’heretament, la casa i heretat de Calaf, a més d’altres propietats que s’incorporaran al patrimoni familiar, com els masos dels Pilots de Baix o Rovira de Palou, ambdós al terme de Calonge.

Els nebots Abadal i Soler del doctor Isidre Abadal consten en la documentació com a homes d’ofici: Josep, com a hereu i seguint la tradició familiar, constava com a negociant o mercader; Jeroni, com a candeler de cera, i Jaume, com a velluter. Tot i que Jeroni i Jaume, posteriorment, començaran a aparèixer citats també com a negociants o amb fórmules similars. Així, si bé les germanes de Jeroni Abadal es casaven amb pagesos de la rodalia tot i que eren hereus de masos importants, les seves filles i netes es casaran totes amb notaris i doctors en lleis. D’altra banda, els nois de la casa que arribin a adults, excepte els hereus, que seran doctors en lleis, faran tots carrera eclesiàstica. Segurament això es veia afavorit pel fet que el doctor Isidre Abadal havia fundat un benefici eclesiàstic a Sant Jaume de Calaf al qual tenien preferència els fills i descendents de la casa. De fet, diversos autors han assenyalat la col·locació de fills a l’església com una de les estratègies familiars habituals en aquest tipus de famílies per evitar la dispersió del patrimoni i afavorir el manteniment de l’estatus social.

No sabem des de quan, però ens consta que Jeroni Abadal i Soler el 1696 era familiar del sant ofici³⁷, però el seu ascens social es veurà confirmat definitivament el 1706 en rebre el títol de ciutadà honrat de Barcelona³⁸ del rei arxiduc Carles d’Àustria, un títol que ja tenia el seu cosí Jaume Abadal i Oller de Barcelona i que també tenia, o va obtenir en aquell moment, Pere Rodil de Saravia, el cosí polític i notari calafí d’origen basc. Els cosins Abadal de Barcelona segurament van tenir un paper rellevant en l’obtenció d’aquest títol, ja que el gremi d’adroguers de Barcelona era molt influent en el partit austriacista. A més, recordem que Isabel Oller, vídua de l’oncle Francisco Abadal i Morell, i la filla d’ambdós, Maria Rosa Abadal i Oller, s’havien casat respectivament amb dos germans Dalmau, família que esdevindrien uns destacats austriacistes, a més de riquíssims adroguers i comerciants.

Després de la Guerra de Successió, ni Jeroni Abadal i Soler ni el seu fill, el doctor en lleis Francesc Abadal i Parera, utilitzaran el títol de ciutadà honrat de Barcelona; segurament aquest restà inhabilitat com la majoria de títols concedits per l’arxiduc Carles d’Àustria. Aquest títol no serà utilitzat per cap membre de la família fins a arribar a Jaume Abadal i de Camats, net i fill, respectivament, dels anteriors, que devia aconseguir rehabilitar-lo o que li concedissin personalment.

Els fills i nets de Jeroni Abadal 

El fill i hereu de Jeroni serà el doctor en drets Francesc Abadal i Parera, que el 1716 es casava amb Gertrudis de Camats, provinent d’una família ennoblida de Sanaüja (la Segarra) de trajectòria econòmica i social similar. La resta de fills mascles de Jeroni i germans del doctor Francesc Abadal que arribin a edat adulta faran carrera eclesiàstica, mentre que totes les seves germanes es casaran amb doctors en drets, de famílies d’estatus i trajectòria similar de Solsona, Ponts i Berga.³⁹ 

Un dels fills de Jeroni i germà del doctor Francesc Abadal, el reverend doctor Josep Abadal i Parera, prevere beneficiat de Calaf, el 1722 comprava com a persona laica la casa de Simó Burgès que limitava amb la casa Abadal, de manera que a la seva mort serà heretada per l’hereu Abadal i passarà a engrandir la casa principal vers ponent, seguint carrer amunt.

El fill i hereu del doctor Francesc Abadal serà el també doctor en drets Jaume Abadal i de Camats, que, com ja hem comentat, recuperava el títol de ciutadà honrat de Barcelona. Aquest, el 1762, comprava la casa veïna a Josep Font i Colom, de manera que la casa Abadal s’engrandia i allargava carrer de Sant Jaume avall. El doctor Jaume es casarà amb Maria Antònia de Rubinat, natural del Pla de Santa Maria (Alt Camp). Igual que en la generació anterior, els seus germans Francisco i Lluís faran carrera eclesiàstica, mentre que la germana gran, Marianna, el 1743 es casava amb el doctor Joan Antoni Torrescassana i Udet, catedràtic de dret a la Universitat de Cervera, però natural de Cardona. La menor dels germans, Gertrudis, el 1751 es casava amb el magnífic doctor Pere Ribó i Cruylles, de la Seu d’Urgell, fill del magnífic Jaume Ribó i de Camats, de manera que els contraents, que tenien un parentiu de consanguinitat de segon i tercer grau, van haver de demanar una dispensa matrimonial, que evidentment els fou concedida.

El següent i darrer hereu Abadal de la casa serà el també doctor Jaume Abadal i de Rubinat, que el 1803 es casava amb Maria Josepa de Pedrals i de Ferrer, natural de Bagà. La parella tindrà dos fills, però tant el doctor Jaume Abadal com els seus fills moriran amb poc temps de diferència. Ens trobem en plena Guerra del Francès, de manera que la vídua prendrà inventari dels béns del seu difunt marit per protegir els seus drets i els del seu hereu. Posteriorment, ja sense fills ni hereus, engegarà un plet per aconseguir el control del patrimoni. El doctor Joaquim Torrescassana i Abadal, advocat i cosí germà del difunt, el 1816 reclamarà judicialment els seus drets sobre el patrimoni Abadal, indemnitzarà els seus germans i es farà càrrec del litigi,⁴⁰ que acabarà guanyant. 

Recordem que el patrimoni Abadal es trobava vinculat. Els últims hereus Abadal havien mort sense descendència directa i tots els fadristerns també, ja fos per mort prematura o perquè havien fet carrera eclesiàstica. Per tant, seguint l’ordre de primogenitura, el patrimoni havia de passar a l’hereu d’una filla de la casa, i els següents en la línia de successió eren els Torrescassana i Abadal. A partir d’aquest moment els Torrescassana passaran a viure a l’antiga casa Abadal.

Els Torrescassana

El doctor Joaquim Torrescassana i Abadal era fill de l’esmentat doctor Joan Antoni Torrescassana i Udet i Marianna Abadal i de Camats, i net del doctor Francesc Abadal i Parera. Tant ell com els seus germans devien néixer a Cardona, però de tots els germans Torrescassana i Abadal era el que estava més vinculat amb Calaf. A finals del segle xviii té una casa a la plaça de les Eres, on viu i exerceix d’advocat. Estava casat amb Rosa Puig, natural de Cardona i també d’una família vinculada al món del dret. El seu fill i hereu, Francisco Torrescassana i Puig, també era advocat i estava casat amb Eleonor de Requesens i de Padró, natural d’Igualada, que després de la mort del seu germà sense successió esdevenia hereva d’un important patrimoni a la rodalia d’Igualada. El fill i hereu d’ambdós serà Francisco Torrescassana i de Requesens, també advocat, que heretarà el patrimoni Torrescassana Abadal de Calaf i rodalia del seu pare, i el patrimoni Requesens Padró de la rodalia d’Igualada de la seva mare, però aquest morirà a Calaf el 1862 solter i sense descendència, de manera que serà el darrer membre de la família que tindrà el seu domicili habitual a l’antiga casa Torrescassana o Abadal de Calaf. 

Per aquestes dates els Torrescassana eren els primers contribuents de Sant Pere Sallavinera, on, a més, es trobaven a força distància del segon i tercer contribuent, però també es trobaven entre els principals contribuents a Calaf, els Prats de Rei i Calonge de Segarra.⁴¹ A això, cal afegir-hi l’herència del patrimoni Requesens Padró, que també els convertia en importants propietaris a la Torre de Claramunt, Orpí, Carme i altres termes d’aquesta part de l’Anoia.⁴²

A la mort de Francisco, la casa i la resta de patrimoni passarà al seu germà Josep Maria Torrescassana i de Requesens, advocat i militar retirat domiciliat a Barcelona. Aquest, el 1842⁴³ s’havia casat amb Maria Concepció de Rialp i Olivella, una rica pubilla amb un important patrimoni, sobretot al Penedès, amb qui va tenir quatre fills: Encarnació, Amàlia, Dolors i Hermenegildo. La pubilla Rialp morirà el 1864 i Josep Maria de Torrescassana es tornarà a casar el 1874 amb Corina Emília Méndez i Cisternas,⁴⁴ filla del difunt senyor Santiago Méndez i Tauler, doctor en medicina i cirurgia, i de la senyora Eulàlia Cisternas i Fontseré. Corina Emília aportava un dot de 32.000 pessetes, i, com manava la llei, Josep Maria de Torrescassana garantia aquest dot hipotecant béns del patrimoni Requesens heretat de la seva mare. La parella va tenir una filla, Sara de Torrescassana i Méndez.    

El seu fill Hermenegildo heretarà el patrimoni Rialp Olivella de la seva mare i el 1879 es casarà amb la penedesenca Vicenta Domènech. A partir d’aquest moment sorgiran una sèrie de conflictes familiars que desencadenaran un plet judicial entre Josep Maria de Torrescassana i el seu fill Hermenegildo, de manera que la família s’endeutarà i el patrimoni calafí començarà a ser hipotecat per garantir els préstecs. 

En aquestes circumstàncies, Josep Maria de Torrescassana el 1879 farà donació de tots els seus béns a la seva filla Encarnació.⁴⁵ Però l’embargament de béns que va patir el 1885 com a conseqüència d’un altre plet que tenia a Madrid i l’evolució dels problemes familiars farà que el 1886 es retracti d’aquesta donació i atorgui un nou testament nomenant hereves les seves filles Amàlia i Dolors a parts iguals.⁴⁶ El juny de 1887 tornava a fer testament amb algun canvi menor respecte del de l’any anterior.⁴⁷

El gener de 1888 tornava a atorgar testament⁴⁸ nomenant hereves les seves filles, però especificant que a Amàlia li deixava el patrimoni Torrescassana de Calaf i rodalia, mentre que a Dolors li deixava el patrimoni Requesens d’Igualada i rodalia. Un parell de mesos més tard tornava a atorgar testament⁴⁹ on ratificava bona part dels llegats establerts en l’anterior, i, finalment, el mes de juny del mateix any moria.

L’estiu de 1889, les germanes Dolors i Amàlia de Torrescassana i de Rialp prenien inventari⁵⁰ dels béns heretats del seu pare, però els creditors reclamen els seus diners i molts béns estan hipotecats. 

Així, per tornar préstecs i aixecar béns hipotecats, el desembre de 1890, Amàlia de Torrescassana ven unes peces de terra a Calaf a Josep Servitje i Gabarró, comerciant de Calaf, i als germans Josep i Antoni Bertran i Valls, prevere i metge, respectivament, també de Calaf. Però a aquests segons també els ven una part de la casa Torrescassana⁵¹ del carrer de Sant Jaume; la segregació segurament correspon a la casa que el doctor Josep Abadal i Parera havia comprat a Simó Burgès el 1722 (actualment, cal Queralt). Malgrat aquestes vendes, la senyora Torrescassana no va aconseguir eixugar tots els deutes pendents.

La senyora Amàlia de Torrescassana, per acabar de tornar tots els diners que es devien a Josepa Sisteró i Codina i al seu marit Celestino Guarro i Sardà, antic administrador i marmessor del testament del seu pare, el 1907 els ven la resta de la casa del carrer de Sant Jaume de Calaf.⁵² 

Els Guarro

Qui són Celestino Guarro i Sardà i Josepa Sisteró i Codina?

Celestino Guarro i Sardà és una persona que ens apareix estretament vinculada a Josep Maria de Torrescassana i de Rialp. No sabem exactament quina era la seva funció o càrrec, ja que ens apareix indistintament citat com a majordom, secretari, administrador, corredor, agent immobiliari, etc., per això podríem dir que, bàsicament, era el seu home de confiança per a tot tipus d’afers. Josep Maria de Torrescassana li fa diversos llegats en reconeixement i agraïment pels seus serveis, i, a més, el nomena marmessor del seu testament (de fet, serà l’únic dels marmessors que no renunciarà al càrrec) i també el nomena hereu de confiança en l’afer del plet contra el seu fill Hermenegildo. Els germans de Celestino vivien a Carme i la Llacuna, i si, a més, tenim en compte el cognom, és probable que la família fos originària d’aquesta zona de l’Anoia. La seva muller, Josepa Sisteró/Cisteró i Codina, era filla de Josep Cisteró, sastre de Calaf, i Antònia Codina. Per les respectives procedències és possible que tant els Cisteró i Codina com els Guarro i Sardà fossin famílies ja vinculades als Torrescassana de Calaf o als Requesens Padró d’Igualada.

Quan els plets judicials van començar a afectar Josep Maria de Torrescassana i els seus béns foren embargats, Celestino Guarro i Sardà, a través de la seva muller, Josepa Sisteró i Codina, li va deixar diferents partides de diners que en total sumaven 16.000 pessetes.⁵³ Com a garantia del préstec es va posar la casa Torrescassana del carrer de Sant Jaume de Calaf. Com ja hem comentat, el 1890 Amàlia de Torrescassana venia als germans Bertran i Valls de Calaf una part de l’antiga casa Abadal i Torrescassana, però amb aquesta venda només s’aconseguia aixecar una part de la hipoteca sobre la casa, de manera que la resta continuava hipotecada a Josepa Sisteró i Codina. Finalment, el 1907 la senyora Amàlia, per aixecar definitivament la hipoteca i tornar el préstec a Josepa Sisteró i Codina, vendrà la resta del casal a Prudenci Guarro i Sardà, i seguidament aquest la vendrà al seu germà Celestino Guarro i Sardà. Segurament és una venda simulada en què Celestino utilitza el seu germà Prudenci d’home de palla, ja que era, a la vegada, tant apoderat i representant de la seva muller, Josepa Sisteró, titular del préstec avalat amb la hipoteca de la casa, com dels interessos dels Torrescassana, titulars dels béns hipotecats. 

Després de la mort sense fills de Celestino Guarro i la seva muller, la casa serà heretada pels seus germans, Josep, Prudenci i Teresa Guarro i Sardà, que el 1926 la vendran a Joan Solà i Llacuna,⁵⁴ avi dels actuals propietaris.

Els Solà

Joan Solà i Llacuna era un traginer natural d’Argençola que s’havia instal·lat a Calaf, igual que el seu germà gran, Ramon, que hi feia de ferrer. Era fill de Francisco Solà i Marimon, natural de Pontils, i de Josepa Llacuna i Carreras d’Argençola.

El 4 de maig de 1910, amb 31 anys, es casava amb Maria Muntada i Ferrer, natural i veïna de Calaf, també de 31 anys. Maria moria al cap de poc, i Joan, el 9 de juny de 1911, es casava en segones núpcies amb Dolors Muntada i Ferrer, germana petita de la seva difunta primera muller, de 27 anys.

Joan Solà i Llacuna el 1926 comprava el vell casal dels Abadal i Torrescassana als germans Guarro i Sardà i el convertia en el seu domicili, però, a més, hi parava l’oficina d’expedició de cèdules personals, matrícules de comerç, etc., activitat que feu que la casa comencés a ser coneguda com cal Matrícules. La casa, a més, també era rehabilitada i dividida en diversos pisos de lloguer.

Joan Solà i Llacuna i Dolors Muntada i Ferrer el 26 de gener de 1917 tenien un fill, Jaume Solà i Muntada, que esdevindria el seu hereu. Aquest, el 31 de maig de 1959 es casava al monestir de Montserrat amb Maria Àngels Pujol i Bacardit, filla de cal Baldiri de Sant Pere Sallavinera. Maria Àngels havia estudiat infermeria i diverses subespecialitats sanitàries, de manera que durant molts anys va exercir de «practicanta», llevadora, o el que fes falta, a Calaf i rodalia, en uns temps de moltes mancances de metges i sanitaris en general. Tenia el seu consultori a cal Matrícules, de manera que la casa, a la segona meitat del segle xx, era tant o més coneguda per ca la Practicanta com per cal Matrícules. 

Conclusions

Aclarint dubtes

Retornant al principi del text i a les afirmacions que trobàvem a la revista Catalunya Artística podem dir que:

• El senyor Raimon Abadal no ens consta que sigui el fundador de la casa. De fet, l’únic Ramon Abadal que trobem citat en la documentació consultada fins ara és un difunt que mor el juliol de 1652 a causa de l’epidèmia de pesta. Potser és un membre de la família, però no en sabem res més. A més, els Abadal que hi podien haver a Calaf encara no vivien a la casa del carrer de Sant Jaume.
• El doctor Isidre Abadal és un membre molt destacat de la família i el seu paper en la formació i consolidació del patrimoni familiar és fonamental, però segurament mai no va arribar a viure a la casa del carrer de Sant Jaume.
• El doctor Jaume Abadal i de Camats serà el primer que utilitzarà el títol de ciutadà honrat de Barcelona de manera recurrent, però no podia ser afavorit amb el títol el 1685 perquè va néixer el 1720. Recordem que el títol va ser concedit per primera vegada al seu avi Jeroni Abadal el 1706 pel rei arxiduc Carles d’Àustria. És possible que en aquesta data de 1685 hi hagi confusió amb els cosins Abadal de Barcelona que ja gaudien del títol. O que quan es va publicar l’article de la revista Catalunya Artística, a principis del segle xx, hi hagués confusió amb altres famílies Abadal de Catalunya que també havien gaudit d’aquest títol i en aquells moments eren molt influents i conegudes, com els Abadal d’Avinyó o els Abadal del Pradell de Gurb.
• L’article de Catalunya Artística també ens deia que durant la Guerra de Successió el duc de Vendôme s’hostatjà a la casa Abadal, i això es veu confirmat per un dietari dels anys de la guerra d’una família dels Prats de Rei. A més, en les guerres els comandaments s’hostatjaven en les millors cases dels llocs que ocupaven, i en aquells moments els Abadal ja tenien la casa del carrer de Sant Jaume i devia ser una de les millors cases de la vila.
• Finalment, se’ns diu que els Torrescassana van tenir una intervenció important durant la guerra perquè no arrasessin la vila, però no queda clar a quina guerra es refereixen. La Guerra de Successió és impossible que ho fos perquè en aquelles dates els Torrescassana encara no eren a la vila; en tot cas havien de ser els Abadal. Els Torrescassana s’emparenten amb els Abadal el 1743 i n’hereten el patrimoni a partir de 1816 en la figura de Joaquim Torrescassana i Abadal. Aquest ja el trobem vivint a Calaf amb la seva família a finals del segle xviii, però no abans; per tant, és possible que hagués intervingut a favor de la vila durant la Guerra del Francès, o que ho haguessin fet els seus descendents durant les guerres carlines. 

Conclusions finals

Ara per ara, la família més antiga que hem trobat vinculada amb la casa són els Roig, que ja tenim documentats a Calaf al segle xvi. Aquesta cronologia és coherent amb la factura del magnífic portal adovellat de la façana del cos principal de cal Matrícules. A finals del segle xvii, en ple procés d’ascens social de la família Abadal, Jeroni Abadal, candeler de cera, nebot i hereu del doctor Isidre Abadal, prior de Sant Jaume de Calaf, comprava la casa i la convertia en la residència familiar. Posteriorment, seria nomenat familiar del sant ofici (1696) i el 1706 era afavorit amb el títol de ciutadà honrat de Barcelona, consolidant l’ascens social de la família. Els seus descendents van ampliar la casa familiar comprant les cases veïnes. Al segle xviii els Abadal són una família molt rica i influent a Calaf i rodalia. Hi trobem molts doctors en lleis i teologia, canonges i beneficiats. S’emparenten amb famílies de la petita noblesa rural, noblesa togada, ciutadans honrats de Barcelona o hisendats de diversos indrets de Catalunya, famílies amb orígens i estatus similars als seus, i paguen o reben dots importants. Són una família culta i l’inventari notarial pres el 1809 ens mostra que a la casa hi havia una important biblioteca, sobretot de temes de dret, teologia i història.

Seguint les estratègies familiars, econòmiques i socials habituals a l’època d’aquest tipus de famílies per mantenir l’estatus social, els Abadal vinculaven el patrimoni per evitar-ne la dispersió i fomentaven l’entrada de fills a l’església, fet que permetia que la família reduís i recuperés dots, o, fins i tot, que els recuperés augmentats a través de l’herència. Sovint també s’endarreria l’edat de matrimoni dels hereus, ja que això permetia reduir el nombre de fills, i, per tant, també el nombre de dots. Però aquestes estratègies per protegir el patrimoni, el llinatge i el seu estatus social, sovint també podien girar-se en contra seva i dificultar la reproducció familiar, com va passar a principis del segle xix, quan els Abadal es van quedar sense successió directa i el patrimoni va passar als Torrescassana.

Els Torrescassana continuaran la trajectòria dels Abadal, però, d’acord amb els nous temps, la col·locació de fills a l’església serà compartida o substituïda per la col·locació de fills a l’exèrcit. Finalment, la casa de Calaf deixarà de ser la residència habitual o principal dels Torrescassana, i la llunyania, les disputes familiars, els plets judicials i l’endeutament faran que es desprenguin de la casa, que, després de diverses vicissituds, el 1926 passarà als Solà, actuals propietaris.

Al llarg d’aquests més de 400 anys, a la casa hi han viscut o passat doctors en medicina i dret, preveres, advocats, militars, menestrals o pagesos, grans senyores i minyones, mossos o llogaters; s’hi va hostatjar el duc de Vendôme, o molts familiars dels distingits llinatges amb qui s’emparentaven els Abadal i després els Torrescassana, però també les noies calafines que hi anaven a estudi, o els calafins que necessitaven algun document, o que anaven a ca la «practicanta». Però el més important és que aquesta casa amb tanta història al seu darrere continua viva, està habitada i, a més a més, actualment ha obert les seves portes al públic per ensenyar, orgullosa, les seves pedres i el seu passat.

Annexos

¹ Fons de la família Solà (FFS), actuals propietaris de cal Matrícules de Calaf.

² Per elaborar aquest estudi s’ha efectuat un buidatge exhaustiu dels llibres sacramentals de Calaf i d’alguna parròquia veïna, però per no sobrecarregar el text s’ha obviat de citar explícitament totes les fonts parroquials consultades.

³ Document notarial on els pagesos o possessors d’un domini útil confessen al senyor o possessor del domini directe o eminent les terres, cases, etc. que tenen, com les paguen i quant en paguen, o perquè les tenen, entre altres coses.

⁴ Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), Fons Berga, Br. V 119. 4. Capbreu de Santa Maria Magdalena, Calaf.

⁵ Actual carrer del Carme.

⁶ Arxiu Municipal de Calaf (AMC), Caixa 53, Cadastres segle xviii, Cadastre 1716.

⁷ Arxiu Comarcal de l’Anoia (ACAN), ANI 178. Calaf, Notaris Josep Novau, Agustí Novau i Marià Novau, Inventaris (1750-1827).

⁸ A partir del segle xviii hi ha molts corders i espardenyers a Calaf, i darrere les portelles de Sant Jaume, a la partida de la Coma Giberta, és ple de filadors, petites parcel·les estretes i allargades on els corders tenien muntades les rodes i estris necessaris per fer cordes i cordills.

⁹ Important família calafina als segles xviii i xix. Vivien al carrer de Sant Jaume, molt a prop de la casa dels Abadal. Eren botiguers i negociants, posseïen els masos de Ferrera i Gilifaràs, del terme de Calaf, i a la segona meitat del segle xviii controlaven la majoria de filadors de la vila.

¹⁰ Com ja hem comentat, dels llibres sacramentals de Calaf del segle xvi, només s’ha conservat un lligall del que devia ser el primer llibre de baptismes i que abasta de 1568 a 1572. En aquest lligall trobem citats els Roig diverses vegades, ja sigui com a pares o com a padrins de criatures batejades.

¹¹ Dret a recomprar o recuperar un bé que ha sigut venut a carta de gràcia o que la seva venda no és perpètua.

¹² Petit nucli del municipi de Sant Pere de Sallavinera, limitant al sud amb el terme de Calaf i a l’oest amb Calonge de Segarra i la Molsosa. Antigament formava part del terme de Boixadors.

¹³ Arxiu Biblioteca Episcopal de Vic (ABEV), Arxius parroquials, Santa Fe de Calonge S1, Capítols matrimonials.

¹⁴ Nom que es dona en la documentació a tot l’aixovar o part del dot en espècie (robes, mobles, joies, etc.).

¹⁵ ACA, Notarials, Igualada, 963. Calaf, Notari Jaume Vidal, Capítols matrimonials.

¹⁶ Hem conservat i unificat la forma Marianna, ja que és la més habitual en la documentació, però ocasionalment també apareix Maria Anna, Mariagna o Anna Maria. El mateix hem fet amb la seva filla que es deia igual.

¹⁷ Puigdemàger és un petit poble actualment abandonat situat a l’extrem nord-oriental del municipi dels Prats de Rei, que limita amb Sant Pere Sallavinera. Les poques cases del lloc es trobaven al voltant del castell i de l’església de Sant Jaume, sufragània de Sant Pere Sallavinera. Fora del petit nucli també hi havia el mas de la Portella, històricament considerat el més important i ric de Puigdemàger. A l’època moderna, juntament amb el poble veí de Solanelles, estaven vinculats al monestir de Poblet.

¹⁸ ACA, Real audiencia, Pleitos civiles, 10455. 1633. 1670-1673. Plet del doctor Isidre Abadal contra el seu germà Pere Jaume Abadal.

¹⁹ Forma de préstec en què el censalista comprava el dret a cobrar una pensió anual; o sigui, el censalista deixava un capital a canvi de cobrar una pensió o interès, que a l’època moderna acostumava a ser del 5 %. El censal era indefinit, no tenia termini i podia durar generacions. Per redimir-lo calia tornar la totalitat del capital.

²⁰ S’utilitza aquesta fórmula per distingir-lo del seu fill Jaume Abadal menor.

²¹ Cens del Bisbat de Vic de 1626. ABEV, Arx. Cap. Armari 44/25.

²² Arxiu Comarcal del Bages (ACB), APM, Notari Benet Font de Manresa, Capítols matrimonials, 1634-1635.

²³ Els blanquers eren els menestrals que feien la neteja i adobat de pells, i de tots els oficis vinculats a la pell acostumaven a ser els més rics. Llorenç Ferrer ha destacat en diversos dels seus estudis sobre Manresa i el Bages la importància que hi van adquirir els blanquers, sobretot al segle xvii, moment de màxim esplendor, influència i riquesa dels membres del seu gremi. Molts manresans ennoblits al segle xviii, o velers i fabricants dels segles xviii i xix, són descendents de rics blanquers del segle xvii.

²⁴ ACA, Real audiencia, Pleitos civiles, 10455.

²⁵ No coneixem l’origen de Victòria, muller de Pere Jaume Abadal, però com a padrins de bateig dels seus fills o en altra documentació apareixen molt sovint membres d’una família de Capellades anomenada Pasqual o Pascual.

²⁶ ACA, Real audiencia, Pleitos civiles, 10455.

²⁷ ACAN, ANI 62, Calaf, Notari Hermenegildo Vidal, Testaments, Fol. 208 doctor Abadal.

²⁸ ACAN, ANI 62, Calaf, Notari Hermenegildo Vidal, Testaments, Fol. 137 Pere Jaume Abadal.

²⁹ La dobla d’or equivalia a 5 lliures i mitja o 5 lliures i 10 sous, per tant, aquestes 300 dobles equivalien a 1.650 lliures de Barcelona o catalanes, una quantitat de diners gens menyspreable a l’època.

³⁰ ACAN, ANI 62, Calaf, Hermenegildo Vidal, Testaments (1665-1708), Fol. 143. Testament de Francisco Abadal Morell.

³¹ ACAN, ANI 56, Calaf, Notari Hermenegildo Vidal, Capítols matrimonials (1660-1675), Fol. 352, Capítols matrimonials de Maria Abadal Soler amb Pere Bacardit.

³² ACB, APM, Notari Fèlix Dalmau de Manresa, Capítols matrimonials 1675-1691.

³³ Segurament no és casualitat aquest emparentament; recordem que la mare de Jeroni era filla i neta de blanquers manresans.

³⁴ El vincle o vinculació era una institució jurídica que convertia en inalienables una sèrie de béns, sobretot immobles, amb l’objectiu d’assegurar amb les seves rendes la pervivència d’una família. Aquests quedaven immobilitzats i s’havien de transmetre íntegres al següent hereu.

³⁵ ACAN, ANI 57, Calaf, Notari Hermenegildo Vidal, Capítols matrimonials (1676-1679), Fol. 364, Capítols de Francisca Abadal Soler amb Isidro Gras.

³⁶ Arxiu Històric de Protocols de Barcelona (AHPB), 795/17. Notari de Barcelona, Jeroni Galí, 1684.

³⁷ Representant local del sant ofici o inquisició. Gaudien de prestigi i certs privilegis personals, com el dret a portar armes.

³⁸ ACA, Cancillería, Cartas reales, Archiduque Carlos, 1-A-01. Títol de ciutadà honrat de Barcelona concedit a Jeroni Abadal.

³⁹ Vegeu l’annex, gràfic genealògic.

⁴⁰ Memòria Digital de Catalunya. Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona. Al·legacions jurídiques: “Memorial ajustado del pleito entre partes de D. Joaquin Torrescassana y Abadal, vecino de la villa de Calaf, contra Da. Maria Josefa Abadal y de Pedrals de la misma: sobre la sucesión al patrimonio del Dr. Isidro Abadal y de Gerónimo Abadal…”. Plet Abadal Torrescassana.

⁴¹ ACA, Hacienda. Ter-P, 5, 6, 186, 187, 217, 1111, 1112, 1545 i 1546.

⁴² AHPB, 1412/10. Notari de Barcelona, Pere Esteban Salas, 1889, Vol. 3.

⁴³ Querol i Rovira, Carles. «Les successives nissagues de cal Ferran (abans la Casa Gran i molt abans cal Cerdà)» dins Viure i conviure a Puigdàlber. Text inèdit, 2014.

⁴⁴ AHPB, 1320/35. Notari de Barcelona, senyor Lluís Gonzaga Gurri i Guardans, 1874. Capítols de Josep Maria de Torrescassana amb Corina Méndez Cisternas.

⁴⁵ AHPB 1387/3. Notari de Barcelona, Francisco de Sales Maspons i Labrós, 1879, Vol. 3. i FFS, Registre de la propietat.

⁴⁶ AHPB, 1391/19. Notari de Barcelona, Antoni Vehils del Sol, 1886, Testament de Josep Maria de Torrescassana.

⁴⁷ AHPB, 1412/3. Notari de Barcelona, Pere Esteban Salas, 1887, Vol 2, Testament de Josep Maria de Torrescassana.

⁴⁸ AHPB, 1412/5. Notari de Barcelona, Pere Esteban Salas, 1888, Vol. 1, Testament de Josep Maria de Torrescassana.

⁴⁹ AHPB, 1412/7. Notari de Barcelona, Pere Esteban Salas, 1888, Vol. 3, Testament de Josep Maria de Torrescassana.

⁵⁰ AHPB, 1412/10. Notari de Barcelona, Pere Esteban Salas, 1889, Vol. 3, Inventari dels béns del difunt Josep Maria de Torrescassana llegats a les seves filles Amàlia i Dolors.

⁵¹ AHPB, 1416/12. Notari de Barcelona, Pere Arnau Ribas, 1890, Vol. 4, Vendes d’Amàlia de Torrescassana a Servitje i als germans Bertran Valls de Calaf.

⁵² ACAN, ANI 241. Notari de Calaf, Casimir Mimó i Caba, 1907, Venda de casa a Celestino Guarro i Sardà i Josepa Cisteró i Codina.

⁵³ AHPB, 1377/39. Notari Josep Vulart i Estrany, 1886, Vol. 2, Reconeixement de deute a Maria Josepa Sisteró i Codina, muller de Celestino Guarro i Sardà.

⁵⁴ FFS, Registre de la propietat.

Jordi Nadal i Feliu (Aleny, Calonge de Segarra, 1969) és llicenciat en geografia i història en l’especialitat d’història moderna (UB, 1993). Es dedica a la docència i actualment treballa de professor a l’Institut Poeta Maragall de Barcelona. Dedica moltes hores del seu temps lliure a rescatar dels arxius la memòria del passat, especialment de la rodalia de Calaf.