La Carme i la Revista d’Igualada
Carme Junyent i Figueras (Masquefa, 1955 – Barcelona, 2023)
Maria Enrich i M. Teresa Miret
La Carme Junyent va ser una lingüista i professora de la Universitat de Barcelona, fundadora del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA), presidenta del Consell Lingüístic Assessor, autora d’un gran nombre de llibres, activista cultural, etc.
Amb motiu de la seva defunció, es van publicar un gran nombre d’articles sobre la seva obra. I tots van glossar la seva tasca i també el seu esperit lliure i valent per defensar, amb arguments reflexionats, les seves idees a l’entorn del català, les llengües que es parlen a Catalunya i el gènere en la llengua.
Nosaltres volem parlar d’un aspecte de la seva vida que ens va apropar molt a ella: la Revista d’Igualada.
Quan Antoni Dalmau (1951-2022), el 1999, va fundar la segona època de la Revista d’Igualada, setanta anys després de la primera, es va proposar crear una publicació oberta amb una pluralitat ideològica i que acollís articles d’art, creació literària, pensament, història, ciències socials, etc. Per tirar-la endavant, va formar un equip de vuit persones de la comarca de l’Anoia, entre les quals hi havia la Carme. Aleshores encara no la coneixíem. Ens la va presentar com una professora de lingüística especialitzada en les llengües africanes i en les llengües amenaçades, però tal com explica la Carme:
…em va sorprendre l’encàrrec que em va fer l’Antoni Dalmau per al primer número de la Revista d’Igualada. En la primera reunió, quan ens va explicar el projecte, les seccions que havia de tenir la revista i com aniria tot plegat, em va dir que jo havia d’escriure un article per al qual ell ja tenia el títol: «El català: una llengua en perill d’extinció?» Que fos el primer número d’una revista que no se sabia com aniria era un bon argument a favor d’arriscar-me a escriure’l, però tot i així jo no sabia com posar-m’hi. Era capaç de fer un diagnòstic de la meva pròpia llengua de la mateixa manera que els podia fer de les altres? La meva estratègia va ser mirar-me el català com m’hauria mirat qualsevol llengua i el que em vaig trobar va ser que jo era parlant d’una llengua amenaçada.1
Per descomptat, va acceptar el projecte i va dir que aquest havia estat el seu article més llegit i reproduït,2 però que li van penjar «l’etiqueta de la mort del català, com també m’han penjat la del gènere». Vint anys després, la Carme va repetir l’estudi fet el 1999 i va poder confirmar, lamentablement, el seu pronòstic.3
Fèiem les reunions de la Revista d’Igualada els dissabte al matí, primer a Cal Ble i després a ca la Teresa. Sèiem tots en rotllana. Al mig, una tauleta amb cafès, trossos de coca i xocolata. Ben aviat, més que reunions, eren tertúlies d’amics. L’entusiasme del Toni obria qualsevol tema i de seguida tots ens hi enganxàvem, aixafant-nos els uns als altres per dir-hi la nostra. La Carme, callava, asseguda a la cadira, una mà sobre l’altra, el cap una mica inclinat i un mig somriure a la cara. Ho escoltava tot en silenci. Quan semblava que el tema ja no donava més de si, llavors era el seu torn. Amb veu serena hi aportava el seu punt de vista, des d’un angle nou, diferent. Ens quedàvem un moment muts per pensar. Després, de mica en mica, ens tornàvem a engrescar.
Així ens va anar guiant pels camins de les llengües amenaçades, de la situació difícil del català, de les polèmiques sobre el desdoblament de gènere, de la inclusió lingüística i, de rebot, sobre els feminismes i els poders polítics. I així és com es va convertir en el nostre referent. Sempre generosa, argumentava amb raons de pes allò que defensava i ens convencia. Haver compartit aquelles estones amb ella va ser un luxe i un gran regal.
D’altra banda, després d’aquell primer article per al número 1 de la Revista d’Igualada, la Carme n’hi va publicar quinze més, en un to i sobre uns temes ben diferents. El segon va ser un conte titulat «Comiat»,4 inspirat en els nens de zones colonitzades obligats a parlar la llengua dels nous dirigents del seu país.
El següent va ser un article sobre l’ús del català en l’ensenyament secundari5 i encara un més sobre la seva experiència en els clubs de lectura de les biblioteques,6 amb propostes per fomentar la lectura.
Altres vegades va donar a conèixer fets i persones de la comarca, com l’article sobre les joies de la dissenyadora Mònica Fugarolas,7 l’entrevista a la ginecòloga Núria Parera per parlar sobre educació sexual8 i la història de les bastoneres de Masquefa i les seves dificultats per formar el grup9.
Els aspectes diversos de la llengua, l’especialitat de la Carme, es van veure reflectits en altres textos com el que comentava la idea popular que hi ha unes llengües més desenvolupades que altres10 o les tendències a l’hora d’escollir el nom dels nostres fills.11
També ens va introduir en l’obra d’escriptors, locals com Meritxell Cucurella-Jorba12 i africans, com Ngugiwa Thiong’o, autor nascut a Kenya, però que va passar una gran part de la seva vida a l’exili.13
I, molt especialment, ens va fer adonar del problema del gènere en la llengua. Les seves opinions van ser polèmiques i les va manifestar obertament a la Revista d’Igualada. El primer article sobre aquesta qüestió el va signar un grup d’alumnes, que ella dirigia, el Grup d’Antropologia Lingüística de la Universitat de Barcelona i el van titular «Per què en diem gènere quan volem dir sexe?»,14 on s’afirmava:
El que hem volgut mostrar, finalment, és que l’ús del masculí no té res a veure amb el masclisme i que, en canvi, la duplicació de gènere no dóna visibilitat a les dones sinó que els dóna un valor diferent i, atès el tarannà de la humanitat, difícilment la diferència serà al seu favor. El gènere és una categoria arbitrària i convertir-lo en una categoria motivada és un joc massa perillós.
Sobre el gènere en la llengua, encara en va parlar en tres altres ocasions: «Contra la dictadura lingüística»,15 «El gènere: breu història d’un document»16 i «Petita història d’un malentès: el desdoblament de gènere»,17 on fa un balanç complet de la polèmica que el tema del gènere ha suscitat i planteja l’actual estat de la qüestió.
Tots aquests articles es poden consultar a www.revistaigualada.cat i ens permeten descobrir una Carme propera, amb una gran capacitat de connectar amb la gent i de fer senzills i entenedors aspectes lingüístics aparentment complicats.
L’any 2022, ran de la mort de l’Antoni Dalmau, la Revista d’Igualada va deixar de publicar-se en paper i les trobades amb la Carme es van fer més esporàdiques. Alguna reunió, algun dinar…
A finals de juny del 2023, un dia la Carme ens va convocar totes dues a Catalunya Ràdio. «És important que vingueu», va insistir. Vam anar-hi i, un cop acabada la seva col·laboració setmanal al programa del matí, el darrer dia de la temporada, ens va reunir en una saleta i ens va dir: «M’estic morint». Serena com sempre. Lúcida, també com sempre. Va comentar que havia estat feliç amb la seva vida i la seva professió. També que, des de feia un temps, s’havia plantejat totes aquelles coses que li interessaven i que encara no havia pogut fer i les anava realitzant. Al final, va afegir l’important que era per a ella poder-se acomiadar de nosaltres i ens va demanar que diguéssim unes paraules en el seu funeral, com un adéu de la Revista d’Igualada.
La Carme va morir el dia 3 de setembre de 2023 i l’acte de comiat es va celebrar a Masquefa el dia 9, a la sala polivalent Rogelio Rojo plena de gom a gom. Ella havia preparat tan minuciosament la cerimònia que ens va semblar que encara era allà, acompanyant-nos.
Uns mesos després, el 21 de març del 2024, l’Associació Revista d’Igualada, conjuntament amb Òmnium Cultural va organitzar a l’Arxiu Comarcal de l’Anoia un acte titulat En record de Carme Junyent, en el qual Pere Comellas va presentar el seu llibre pòstum titulat No patiu per mi.
Com ella hauria volgut, els amics de la Revista d’Igualada vam fer el dol plegats, la vam recordar i la continuem recordant.
Notes
1 M. Carme Junyent. «L’article que em va encarregar l’Antoni Dalmau». Revista d’Igualada, núm. 70, p. 51-52 (Igualada, abril 2022)
2 M. Carme Junyent. «El català, una llengua en perill d’extinció?». Revista d’Igualada, núm. 1, p. 26-38 (Igualada, abril 1999).
3 M. Carme Junyent. «El català: una llengua en perill d’extinció? (vint anys després)». Revista d’Igualada, núm. 61, p. 24-32 (Igualada, abril 2009).
4 M. Carme Junyent. «Comiat». Revista d’Igualada, núm. 5, p. 84-89 (Igualada, setembre 2000).
5 M. Carme Junyent. «L’ús del català en l’ensenyament secundari. Observacions i reflexions». Revista d’Igualada, núm. 15, p. 16-22 (Igualada, desembre 2003).
6 M. Carme Junyent. «Coses que es poden fer a les biblioteques». Revista d’Igualada, núm. 25, p. 66-69 (Igualada, abril 2007).
7 M. Carme Junyent. «La memòria del paradís. Les joies de Mònica Fugarolas». Revista d’Igualada, núm. 26, p. 116-121 (Igualada, setembre 2007).
8 M. Carme Junyent. «Entrevista a la Dra. Núria Parera, ginecòloga». Revista d’Igualada, núm. 33, p. 86-90 (Igualada, desembre 2009).
9 M. Carme Junyent. «Les bastoneres de Masquefa. Quaranta anys d’història». Revista d’Igualada, núm. 62, p. 34-37 (Igualada, setembre 2019).
10 M. Carme Junyent. «De la igualtat de totes les llengües». Revista d’Igualada, núm. 50, p. 30-31 (Igualada, setembre 2015).
11 M. Carme Junyent. «Perquè posem els noms que posem als nostres fills». Revista d’Igualada, núm. 56, p. 57 (Igualada, setembre 2017).
12 M. Carme Junyent. «Meritxell Cucurella-Jorba. El dígraf del “desitx”». Revista d’Igualada, núm. 37, p. 74-79 (Igualada, abril 2011).
13 M. Carme Junyent. «El retorn a casa de Ngugi wa Thiong’o». Revista d’Igualada, núm. 66, p. 66-73 (Igualada, desembre 2020).
14 M. Carme Junyent. « Per què en diem gènere quan volem dir sexe?». Revista d’Igualada, núm. 23, p. 18-25 (Igualada, setembre 2006).
15 M. Carme Junyent. «Contra la dictadura lingüística». Revista d’Igualada, núm. 32, p. 61 (Igualada, setembre 2009).
16 M. Carme Junyent. «El gènere. Breu història d’un document». Revista d’Igualada, núm. 36, p. 57-58 (Igualada, desembre 2010).
17 M. Carme Junyent. «Petita història d’un malentès: el desdoblament de gènere». Revista d’Igualada, núm. 45, p. 40-49 (Igualada, desembre 2013).
Maria Enrich Murt (Igualada, 1957), ha estat professora de llengua i literatura catalanes a l’Institut Pere Vives Vich, programadora cultural i regidora de l’Ajuntament d’Igualada. És autora de literatura infantil i juvenil. És membre fundadora de la Revista d’Igualada i forma part del consell de redacció.
M. Teresa Miret Solé (Igualada, 1951) és llicenciada en Documentació. Ha estat directora de la Biblioteca de «la Caixa» i de la Biblioteca Central d’Igualada. Ha publicat La premsa a Igualada (1982), Cercle Mercantil, Industrial i Agrícola (1997), Les biblioteques de «la Caixa» (2010), Postals d’Igualada (2021), Bas d’Igualada, estamper (2022) i és coautora d’altres obres sobre l’Anoia. És membre fundadora de la Revista d’Igualada i forma part del consell de redacció.
