La casa consistorial d’Igualada
Modificacions urbanístiques del seu entorn (segles XVIII i XIX)
Carles Crespo
L’any 2023 es van complir 140 anys de la inauguració de l’edifici de la casa consistorial d’Igualada.
Aquest article recull els canvis urbanístics de l’actual plaça de l’Ajuntament, des de l’any 1700 fins a la construcció del nou edifici, l’any 1880; les diverses ubicacions de la casa del comú en aquest període, i les vicissituds del solar sobre el qual es construeix el nou edifici.
La casa consistorial al segle XVIII
A començament del segle xviii, Catalunya compta amb una població d’uns 402.531 habitants. A final del mateix segle, s’ha doblat i arriba a 829.615 habitants.
A Igualada, percentualment, el creixement encara és més important. A principi del segle xviii, la ciutat té uns 1.630 habitants i a final de segle arriba als 5.000. S’ha triplicat la població.
Aquest creixement, en una ciutat amb una trama de carrers d’origen medieval, comporta canvis en les necessitats d’espai públic.
A començament del segle xviii, la que ara coneixem com a plaça de l’Ajuntament, està ocupada per una illa de cases limitada al sud pel carrer de Santa Maria i la plaça dels Quatre Cantons; a l’est, per la plaça del Blat; al nord, pel carrer del Joc de la Pilota, i a l’est, per la plaça davant de l’església de Santa Maria.
Entre les edificacions hi ha la casa consistorial, que aleshores es trobava enmig de dues placetes: la plaça del Blat i la dels Quatre Cantons.
La casa consistorial s’havia comprat el 13 de gener de 1644 davant del notari d’Igualada Francesc Aldabó. Però, l’any 1702, el comú acorda llogar la casa Franquesa.1
La casa pairal de la família Franquesa està situada al carrer de Santa Maria, 1, tocant a la plaça dels Quatre Cantons, a la mateixa illa en què hi havia la casa del comú.
Els Franquesa són una família de notaris d’Igualada i se’n té notícia des del començament del segle xv. L’any 1456, Joan Franquesa, notari, és batlle pel monestir de Sant Cugat i consenyor de la vila. Aquest càrrec de notari públic és heretat successivament per altres membres de la família. L’any 1547 neix a Igualada Pere Franquesa, que arriba a ser secretari d’estat a la cort de Felip III. Després d’una dilatada carrera política cau en desgràcia, és empresonat l’any 1607 i desposseït dels seus càrrecs, i mor a la presó de Torres de León l’any 1614.
En una sessió de l’Ajuntament del mes de juny de 1712, a proposta del conseller en cap, s’acorda comprar la casa Franquesa perquè consideren que és de molta utilitat per a la universitat. Es fixa el preu en 10.500 lliures. La compra es fa al comte de Plasència i s’escriptura davant del notari Josep Elias amb data de 2 de juny de 1712. Es tracta d’una compra «a carta de gràcia a quitar». Aquesta figura de venda comporta posteriorment a l’Ajuntament nombroses deliberacions i plets.
La venda a carta de gràcia era coneguda popularment com a empenyorament, nom que reflecteix d’una manera més clara la seva naturalesa: el venedor podia recuperar la propietat si tornava els diners. A Catalunya les vendes es feien normalment sense fixar el termini de quitació i per això es deien a carta de gràcia. El venedor podia recuperar la propietat retornant el capital rebut del comprador amb un interès sobre el preu de venda, que no estava fixat en el cas de les vendes a carta de gràcia.
En una acta de l’Ajuntament del juliol de 1727 es diu que el comú té dues cases en propietat: la casa Franquesa, que està en bones condicions i té moltes possibilitats de ser arranjada per fer una nova casa de la vila, i la casa on està ubicat l’Ajuntament, que es troba entre les dues places. Aquesta està en males condicions i tornar-la a arranjar pot costar molts diners. Enderrocar la casa de la vila i traslladar-la a la casa Franquesa permetria fer una plaça d’acord amb les necessitats dels vilatans. En aquest dilema, però, es planteja que, d’acord amb el títol de venda de la casa Franquesa a carta de gràcia, el venedor podria reclamar la propietat i la vila es quedaria sense casa del comú.
Finalment, l’any 1732 s’acorda enderrocar la part de la casa del comú que es troba entre les dues places, fent així la plaça de les dimensions que calen, en alinear la part de l’edifici que queda amb la resta de les façanes de l’illa. Amb aquesta solució, i tenint en compte que les finques veïnes a l’edifici consistorial estaven a títol «redentiu», és possible adquirir-les en un futur per ampliar l’edifici. Per aquestes raons es decideix l’enderroc d’una part de l’edifici existent sense crear més molèsties.
Es demana el permís per procedir a l’enderroc i s’acompanya d’un plànol.
Aquest plànol és molt aclaridor i descriu, en un sol document, totes les accions a desenvolupar per les quals es demana el permís: defineix l’edifici a enderrocar (plànol d’enderroc), marca les alineacions de la nova plaça que es pretén construir (plànol d’urbanització) i alhora proposa el projecte de construcció de la nova façana de l’edifici del comú que resta després de l’enderroc parcial que es demana dur a terme.
A la sol·licitud del permís es raonen les noves necessitats que justifiquen l’enderroc i la unió de les dues placetes per formar una nova plaça més gran. Per una banda, es demana per l’increment de negoci dels dos mercats setmanals i, per una altra banda, per la necessitat de formar d’una manera lluïda les tropes de cavalleria i d’infanteria. També amb aquesta actuació es pretenia conformar l’espai més vistós de la vila. Com s’ha dit al començament, l’augment de població i d’activitat comercial demanava un nou dimensionament de l’espai públic.
En l’escrit de concessió de la llicència d’enderroc per part de l’autoritat governamental s’especifica que les obres no han de gravar el comú ni els particulars de la vila. Les obres s’han de sufragar amb allò que s’obtingui dels materials procedents de l’enderroc (pedra, fusta, ceràmica, etc.).
Els hereus del compte de Villafranquesa, l’any 1777, escriuen una carta al comú en la qual manifesten el seu desig de recuperar la titularitat de la casa de la seva família a Igualada.
En la resposta de l’alcalde major d’Igualada a un qüestionari de l’any 1780 en què se li pregunta, entre d’altres aspectes, per les cases de l’Ajuntament diu: «La villa de Igualada tiene su casa de Ayuntamiento sita en la Plaza Mayor, con un frontispicio en la fachada de muy buena arquitectura y primorosa balconada, cuyo edificio se hizo en el año 1738. Tiene también otra casa grande nombrada Franquesa.»
La casa Franquesa es va habilitar com a presó, l’any 1790. Va mantenir aquest ús fins a l’any 1845, en què la presó es va traslladar a les dependències de l’antic hospital de Sant Bartomeu. Durant la Guerra de la Independència es va fer servir per allotjar les tropes espanyoles i les franceses quan aquestes ocuparen la vila, i també es va fer servir com a hospital militar.
Les modificacions del segle XIX
La planificació de les ciutats canvia totalment al segle xix. Fins aleshores, les ciutats havien crescut dins de recintes emmurallats seguint les traces de camins medievals, cursos d’aigües o fites topogràfiques. La intervenció a les ciutats era de compactació de les edificacions sobre les xarxes de carrers existents i els consistoris es limitaven a definir puntualment les alineacions dels edificis en aquells carrers.
L’arribada de l’estat liberal a Espanya durant la primera meitat del segle xix suposa un canvi radical en les idees urbanístiques pel que fa a la planificació i les noves necessitats que comporten les activitats de les ciutats industrials. La mobilitat, higiene, seguretat…, aspectes derivats de les noves activitats, provoquen grans canvis en la intervenció urbana.
Es passa de la manera puntual d’intervenció, basada en les alineacions de les edificacions, a una planificació que afecta la totalitat de la ciutat, amb actuacions de remodelació profunda en les zones ja consolidades i la previsió de nous creixements urbans.
Paral·lelament, s’aproven noves legislacions que donen competències als ajuntaments per a l’ordenació dels carrers i les edificacions, o sigui una planificació de l’espai urbà. D’altra banda, també es reforça la propietat privada.
L’any 1836 s’aprova la primera Llei d’expropiació forçosa, que centralitza en les corts o el govern la potestat de la declaració d’utilitat pública. Només en el cas que la declaració comporti la imposició d’arbitris o d’algun altre tipus d’impost, les autoritats municipals poden proposar la declaració d’utilitat pública, però sempre ha d’estar aprovada pel govern, que pot rebutjar o modificar la proposta.
El mes de juliol de l’any 1846, el govern de la reina Isabel II promulga una reial ordre que ordena a tots els ajuntaments de la nació a aixecar plànols generals geomètrics a escala 1:1.250. En aquest document s’havien de reflectir les modificacions de l’entramat viari en un futur més o menys immediat. Així, els plànols geomètrics han de derivar en plans generals d’alineacions amb l’objectiu d’adaptar l’espai urbà a les noves exigències de la circulació i la higiene de la ciutat. Aquests plànols geomètrics no només programen les alineacions viàries, sinó que també busquen la regulació de les relacions entre l’administració i els propietaris, és a dir, entre els espais públics i els privats.
De fet, aquesta reial ordre en general es compleix molt poc per part dels ajuntaments. Primerament, no hi ha tècnics ni mitjans prou desenvolupats per executar aquests plans d’una manera correcta i, en segon terme, les despeses per a la seva confecció van a càrrec dels ajuntaments, en aquelles èpoques bastant justos quant a recursos econòmics.
Malgrat que aquesta és la tònica general d’aplicació de l’ordre, el dia 16 d’octubre de 1846 l’Ajuntament d’Igualada pren l’acord d’encarregar el plànol geomètric d’alineacions a l’arquitecte de Reus Sebastià Cabot i Anguera, membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran (RABASF).
En la sessió de l’Ajuntament s’argumenta que el plànol existent, que s’havia aixecat l’any 1834, ja ha quedat obsolet pel que fa a les alineacions i conté nombrosos errors. També es justifica la contractació de l’arquitecte Sebastià Cabot per no disposar en l’entorn d’un tècnic adient per executar els treballs necessaris.
La revisió, per part del govern central, d’aquests plànols geomètrics s’encarrega a la RABASF.2
Un cop superats els tràmits locals, informació pública i al·legacions, l’Ajuntament remet el plànol a la RABASF. En la sessió del 8 d’octubre de 1847 la secció d’arquitectura informa de manera positiva del treball de Cabot, que s’aprova definitivament per una reial ordre del 27 de desembre de 1847.
El Pla Cabot preveu les alineacions dels carrers del nucli històric i l’ordenació de vials, places i edificacions, que consoliden els incipients assentaments de la ciutat a ponent i llevant. També ordena els nous creixements des del riu Anoia fins al Passeig.
Centrant-nos en la planificació que Cabot fa al voltant de l’edifici consistorial, podem constatar la voluntat de l’arquitecte de crear un nou eix, que dona una importància central a la plaça en la qual situa un nou edifici de l’Ajuntament.
Es preveu la formació d’un nou eix viari sud-nord que, partint d’una remodelada i ampliada plaça de l’Ajuntament, acabava al Passeig.
Es preveu la plaça de l’Ajuntament com un espai quadrangular, d’uns 45 metres de costat, tancat per la seva banda est pel nou edifici de l’Ajuntament, on abans es trobava la casa Franquesa. Aquest eix, d’uns 325 metres de llargada i 6 metres d’amplada, comença a la plaça de l’Ajuntament, travessa el carrer Nou, la rambla de Sant Isidre, el carrer del Clos, una nova plaça denominada de la Dansa i, com s’ha dit anteriorment, connecta amb el Passeig.
Aquest projecte d’un eix entre la nova plaça de l’Ajuntament i el Passeig suposa un canvi substancial en el nucli antic de la ciutat, amb la creació d’uns espais urbans d’acord amb la nova ciutat burgesa que es desenvolupa arreu durant el segle XIX.
És aquesta una actuació que pren com a model l’obertura de l’eix dels carrers de Ferran i de la Princesa, de Barcelona, que es va dur a terme durant la primera meitat del segle XIX. El carrer de Ferran té uns 300 metres de llargada i 9 metres d’amplada entre la Rambla i la plaça de Sant Jaume. L’obertura d’aquest carrer suposa per a la ciutat comtal un tall en la xarxa de carrerons i una nova via comercial que introdueix llum a l’entramat fosc de la ciutat medieval. L’obertura de la plaça suposa la creació de les noves façanes de l’Ajuntament i del Palau de la Generalitat.
És evident que la proposta de Cabot no es va dur a terme i, de fet, malgrat que el Pla geomètric es va aprovar, era complicat gestionar-ne l’aplicació. Com en l’actualitat, el planejament pot estar molt bé i molt detallat, però la seva gestió en el temps és complicada per la quantitat d’agents i d’interessos que hi intervenen.
En una instància, del juny de 1852, un veí demana que el carrer de nou traçat que ha de passar pel seu camp, que en el plànol geomètric té una amplada de 32 pams, passi a tenir una amplada de 28 pams. Independentment de la resposta de l’Ajuntament a la instància, el sol fet de fer-la fa suposar que la interpretació del plànol podia ser puntualment laxa.
Entre els anys 1853 i 1854 hi ha a Igualada quatre canvis d’alcalde i de consistori.
En el ple de l’Ajuntament del 20 de setembre de 1854 es dona compte d’una sol·licitud de l’arquitecte Sebastià Cabot que demana testimoni de l’acta de 1850 en la qual se’l nomena arquitecte i mestre major d’obres de la vila. Se li lliura el testimoni sol·licitat i, alhora, se li fa saber que l’Ajuntament no té consignada en el seu pressupost cap partida per satisfer els seus honoraris, raó per la qual queda cessat en el càrrec a què havia sigut designat.
Aquest afer és recorregut per l’arquitecte i denota les males relacions que existien entre la corporació municipal i el facultatiu i que segurament es devien als diferents punts de vista en la interpretació del Pla geomètric.3
Aleshores, l’arquitecte Sebastià Cabot presenta una instància a la secció d’arquitectura de la RABASF, en la qual deia, entre altres coses: «en la villa de Igualada, no se sigue el plano aprobado por Real Orden, previo el dictamen de la real Academia de San Fernanado, segun los documentos que se acompaña».
En el dictamen del gener de 1855, l’Acadèmia n’informa el governador provincial i li proposa que s’imposi un càstig a l’Ajuntament d’Igualada i que, sobre el tema que es tractava, ordeni dur a terme en totes les seves parts el plànol geomètric aprovat.
Així les coses, l’Ajuntament d’Igualada, en una sessió del febrer de 1855, considera que diverses de les rectificacions d’eixamplament i d’alineacions del Pla Cabot són d’impossible realització per manca de forma i molt perjudicials per a la propietat. També hi observa algunes inexactituds. Per aquestes raons proposa de revisar el plànol i aprovar-ne un de nou que tingui força de llei. A tal fi, es nomenen dos arquitectes de Barcelona perquè, en vista del plànol aixecat per Pere Serra el 1834, proposin les rectificacions pertinents. Tot això ho posen en coneixement de la diputació provincial.
La veritat és que de la confecció d’aquest nou plànol no se’n té coneixement, i el Pla Cabot, amb un munt de polèmiques, va ser el document urbanístic de referència vigent fins als anys trenta del segle xx.
En una sessió municipal del mes d’octubre de 1856, es delibera sobre l’oportunitat de traslladar les oficines de l’Ajuntament a l’edifici que havia estat el convent dels pares escolapis i que estava situat a l’actual plaça de la Creu.
Des de feia anys, la secretaria i altres serveis municipals, així com les reunions importants del consistori, ja s’havien traslladat a aquest edifici perquè l’històric, de la plaça de la Constitució, resultava molt petit i estava en males condicions. A més, l’edifici històric, així com una part de les cases de l’illa, estaven afectats pel Pla geomètric aprovat per l’Ajuntament. Per totes aquestes raons es demana al governador de la província el permís per enderrocar-lo.
L’any 1860, l’Ajuntament acorda continuar l’enderroc d’edificis de l’illa central entre la plaça de la Constitució i el carrer del Joc de la Pilota. L’arquitecte municipal valora els treballs i les indemnitzacions als veïns, que sumen la quantitat de 280.000 reals.
Per sufragar aquestes obres es compta amb l’emissió d’obligacions i els ingressos que es generin amb la creació de nous llocs de venda a la plaça. A tal efecte, fa un emprèstit de 200.000 reals a un interès del 6 % amb obligacions de 2.000 reals en títols al portador.
Així, s’arriba a l’any 1880 amb aquesta configuració:
- La plaça de la Constitució s’ha alliberat d’una part de les seves construccions centrals i s’hi han construït botigues perimetrals per sufragar les operacions d’enderroc. Les edificacions centrals no s’enderroquen fins a l’any 1910.
- Les dependències de l’Ajuntament es troben provisionalment a l’antic convent dels pares escolapis, situat sobre l’actual plaça de la Creu.
- S’enderroca la casa pairal dels Franquesa i es deixa un solar que segueix l’alineació del Pla geomètric de Sebastià Cabot, que ha de servir per a la construcció del nou edifici municipal.
Amb aquesta situació, l’Ajuntament encarrega la redacció del projecte del nou edifici de la casa consistorial a l’arquitecte Antoni Rovira i Trias, que el lliura a la corporació municipal el 14 de juliol de 1880.
Bibliografia
Actes de l’Ajuntament d’Igualada i plànols històrics. Arxiu Comarcal Anoia. ACAN.
Anguita Cantero, Ricardo (1998). «La planimetría urbana como instrumento para la transformación de la ciudad en el siglo XIX: la incidencia de los planos geométricos de población en España», Elucidario 169: 563-589.
Busqué i Corbella, Josep (1995). «Esculls de l’urbanisme d’Igualada a principis del segle XX», Miscellanea Aqualatensia 7: 37-64.
Carner, Antoni (1969). Los Franquesa de Igualada. Vilanova del Camí: Ajuntament d’Igualada.
Ferrer Alòs, Llorenç (1981). «Censals, vendes a carta de gràcia i endeutament pagès al Bages (s. XVIII)», Estudis d’Història Agrària 4. Barcelona: Curial.
Nadal, Francesc, i Cros, Roger (2019). «Els plànols geomètrics de poblacions a Catalunya (1846-1859)», Treballs de la Societat Catalana de Geografia 88: 39-72.
Segura, Joan (1907). Història d’Igualada. Barcelona: Subirana.
Torres i Ribé, Josep M. (1998). Poders i relacions clientelars a la Catalunya dels Àustria. Vic: Eumo.
Notes
1 Sobre la vida de la família Franquesa d’Igualada hi ha molta informació en el llibre d’Antoni Carner Los Franquesa de Igualada i en el de Josep M. Torres i Ribé Poders i relacions clientelars a la Catalunya dels Àustria.
2 En el treball «Els plànols geomètrics de poblacions de Catalunya (1846-1859)», de Francesc Nadal i Roger Cros, p. 43, s’expliquen els tràmits d’aprovació del Pla Cabot.
3 En l’article nomenat mencionat anteriorment de Francesc Nadal i Roger Cros, s’explica la continuació d’aquests contenciós.
Carles Crespo Veigas (Barcelona, 1955)
Títol d’arquitecte per la Universitat Politècnica de Catalunya, 1980. Ha estat arquitecte municipal d’Igualada dins la Unitat de Projectes, entre els anys 1987 i 2023. Secretari de la Junta de Govern del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Autor i director del projecte de reforma i ampliació de la casa consistorial d’Igualada, fet entre els anys 2005 i 2007.
