Josep M. Solà Bonet

El Dalmau novel·lista el conformen set novel·les publicades entre 1994 fins al 2006: un període determinat que més endavant no tindrà continuació de cap mena.

Una ruta literària és una passejada, amb parades i lectures davant d’uns indrets on els autors es van inspirar. A Calaf s’han seleccionat catorze autors: Alexandre de Riquer, Laureà Figuerola, Jordi Badia, Jaume Cabré, Celdoni Fonoll, Vicent A. Estellés, etc.

El desembre del 2020, durant la 70 edició dels premis literaris de la Nit de Santa Llúcia, es va atorgar el premi de poesia Carles Riba a Miquel Desclot, pel seu poemari Despertar-me quan no dormo. Els mots d’agraïment que el poeta va pronunciar són un diagnòstic lúcid i clarivident de la situació sociopolítica catalana dels darrers temps.

Hi ha una cançó popular d’origen australià que molta gent considera l’himne no oficial d’Austràlia, intitulada Waltzing Matilda (que
podríem traduir provisionalment com «Ballant amb Matilda»), de la qual s’han fet múltiples versions i interpretacions.

Comentari sobre la quarta obra de narradors de la Catalunya Central que s’agrupen sota el nom de “Lola Palau”. En aquest cas, el repte era d’introduir una varietat de raïm en cadascuna de les catorze narracions, en un homenatge al món del vi i a la gent que el fa.

El passat 13 de novembre es van commemorar els cent anys de la mort de l’artista modernista Alexandre de Riquer (Calaf, 1856 – Palma de Mallorca, 1920). A principis d’any, el departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya declarava aquest 2020 Any Alexandre de Riquer i Inglada,

A la pantalla, podem veure una àvia entranyable i la seva jove assegudes en un sofà mirant fotografies antigues. L’àvia diu: «Mira, aquest és l’oncle Ted davant de casa»; la jove agafa la foto amb cara d’avorriment, la mira i l’estripa tot llençant-la en una paperera…

Comentaris sobre el llibre d’Alexandre de Riquer amb motiu de la seva reedició.

De la polifacètica obra de Maria Aurèlia Capmany —uns seixanta llibres publicats—, hem de destacar la que es considera la seva novel·la més rellevant: Un lloc entre els morts, que és una falsa biografia d’un poeta romàntic anomenat Jeroni Campdepadrós.

… Cercava l’autora d’un recull de deu relats que inaugurava un nou segell d’Edicions de l’Albí (la col·lecció es diu «Altres veus, altres àmbits», en un bonic homenatge a la primera novel·la de Truman Capote), un recull insòlit que portava per títol Que Déu ens agafi confessats, i un subtítol encara més agosarat: El Deu Manaments, revisitats.

Cal fer l’elogi, just i necessari, d’un dels programes més innovadors que s’han vist darrerament a TV3. M’estic referint al programa cultural intitulat This is Art, conduït per Ramon Gener (Barcelona, 1967) i estrenat, en la seva primera temporada, el dimecres 29 de novembre del 2017…

A la ciutat de Brussel·les, hi ha un museu impressionant conegut com a Musée des Beaux Arts… sobresurt un quadre petit intitulat Paisatge amb la caiguda d’Ícar, que és un oli meravellós del pintor flamenc… M’agradaria explicar amb detall aquesta pintura i el que crec que significa…

D’entremig del remolí d’esdeveniments, informacions i mentides (digueu-ne postveritats: és el mateix) que hem viscut (i vivim) aquests darrers mesos al nostre país, és probable que se’ns hagi escapat l’aparició d’una revista magníficament editada, excel·lent, que es diu El món d’ahir (amb un subtítol curiós: Història d’autor). Ja des del seu títol, la revista homenatja explícitament l’obra magna de Stefan Zweig, les seves memòries pòstumes intitulades El món d’ahir. Memòries d’un europeu (1944).

… allò que succeeix a Sant Pere al llarg d’un cap de setmana de juliol un cop l’any és un miracle pur i absolut. Tot va començar amb la descoberta sensacional d’aquest compositor, violinista virtuós i nen prodigi anomenat Joan Manén (1883-1971), per a força de nosaltres un desconegut.

L’amiga i escriptora Maria Enrich ens proposa una excursió a l’Escala (a la M. Teresa Miret, l’Antoni
Dalmau i jo) per conèixer el Clos del Pastor (el Museu-Arxiu de Caterina Albert). Hi vam anar el dissabte 26 de novembre, i ens va acollir i atendre fantàsticament el nebot de l’escriptora: el musicòleg i compositor Lluís Albert.

El 15 de setembre de 2016 es va estrenar a TV3 la segona adaptació cinematogràfica de la novel·la Laia (1932) de Salvador Espriu. Dirigida per Lluís Danés i filmada íntegrament a la platja del Cavaió (Arenys de Mar), constitueix una de les aproximacions més brillants que s’han fet mai a l’univers literari del poeta de Sinera.

Aquesta narració vol ser un homenatge a Ramon Llull (1232-1316), un dels escriptors més importants de la literatura universal, en el 700è aniversari de la seva mort. Els fragments en negreta pertanyen al seu Llibre d’Amic e Amat (1276), una meravella que tothom, tard o d’hora, hauria de llegir.

Si viatgeu a Anglaterra pels volts de Tots Sants, veureu que molta gent porta un pin amb una rosella a la banda esquerra del vestit. Aquesta petita rosella simbolitza la sang vessada per milers de soldats a la Primera Guerra Mundial…

Avui, divendres, a les vuit del vespre, dins els actes del Mil·lenari, s’ha presentat a la sala de fusta del Casal «El llibre d’orgue de Calaf» (DINSIC, Publicacions Musicals i Generalitat de Catalunya). Estic content i orgullós de mi mateix perquè en sóc una mica responsable, d’aquest esdeveniment. Es ben bé allò d’aquell refrany, «roda el món i torna al Born», que s’ha fet realitat.

Per als qui els diumenges ens havíem quedat orfes de diari i suplement, o sigui, els que ja no podíem comprar La Vanguardia per la seva perillosa ambigüitat…

El proper 30 d’abril del 2015 el municipi de Calaf celebrarà mil anys d’existència (1015-2015). Per fer aquesta afirmació ens basem en el primer document conegut on apareix el topònim Calaf: Kalafum (actualment a l’Arxiu Capitular de Vic) en què el bisbe d’Osona, Borrell, dóna al levita (vol dir cavaller i eclesiàstic alhora) Guillem de Mediona una gran extensió de terra erma perquè la repobli i la defensi, i en tingui la potestat: hi construeixi fortificacions i hi porti agricultors que ho habitin i ho cultivin.

Article sobre un llibre que recull contes de 43 narradors de la Catalunya central. Dins de «Garba», una secció que, en la seva diversitat i reprenent un títol de la Revista d’Igualada de la primera època, vol oferir articles breus i llegidors que ens apropin a qüestions d’actualitat que ens interessen.

Dins de «Garba», una secció que, en la seva diversitat i reprenent un títol de la Revista d’Igualada de la primera època, vol oferir articles breus i llegidors que ens apropin a qüestions d’actualitat que ens interessen. Es tracta d’una reflexió sobre la necessitat de preservar i exhibir les importantíssimes troballes arqueològiques que s’han produït darrerament als Prats de Rei.

Aquesta és una secció que, en la seva diversitat i reprenent un títol de la Revista d’Igualada de la primera època, vol oferir articles breus i llegidors que ens apropin a qüestions d’actualitat que ens interessen. En aquest cas, l´autor comenta la pel·lícula Els miserables, basada en l´obra de Victor Hugo.

A «Garba». Recull de notes breus. Es tracta d’una glossa encomiàstica al voltant d’un documental que TV3 va emetre el juny passat: Joan Sales. L’home incòmode, la veritat que fa nosa, de Francesc Canosa.