Notícies, detalls i anècdotes, que ens expliquen com era la vida quotidiana de la població igualadina, al segle XVIII: les relacions entre els poders, la vida dels vilatans, les festes, l’educació, la religió, etc.
Moltes vegades, davant d’un esdeveniment cultural, ens quedem en la part més visible, els espectacles, els concerts, els actes al carrer, les xerrades, les exposicions, etc. Però hem de tenir present que tot acte cultural té un rerefons, uns intangibles que aporten un plus de la pròpia activitat: són els retorns culturals al territori on es fa.
Montserrat Acosta (Igualada, 1949-1984) és deixebla directa de Joan Graells. D’ell aprèn la concepció pictòrica, la utilització del pinzell ample, els colors bàsics. Aprèn a mirar el model, a captar el paisatge i, a partir d’aquí, a crear el seu propi llenguatge, que passa per la composició, la llum i la gamma de la paleta, que és el seu peculiar llenguatge.
La plaça del Rei és l’espai que s’origina davant del que va ser el portal de Soldevila de les terceres muralles de la ciutat. També se’l coneixia com a portal de l’Àngel (se li deia de l’àngel, perquè aquesta era l’estàtua que hi havia sobre el portal i que avui es pot veure a la façana del núm. 8 de la mateixa plaça).
Entrevista. Parlarem amb en Joan de la seva vessant com a pedagog, però cal recordar que professionalment va ser dissenyador tècnic tèxtil, tant de punt com a la plana. Va fer jacquards per
a diverses empreses: Tricots Puig, Prat, Cal Font i Lutex SA.
Generalment els pescants consten d’una biga de ferro amb una anella al final, lloc on s’instal·lava la corriola per fer pujar les peces. Tanmateix, i a partir del modernisme, aquest artefacte passa a ser també un element funcional i alhora decoratiu de la façana.
Dolors Gómez i Ramon va tenir una intensa vida social a la ciutat, va ser una de les fundadores de l’escoltisme a la ciutat i va pertànyer a l’Acció Catòlica. Va estudiar dibuix amb Miquel Llacuna. La seva idea, des de sempre, va ser anar a missions per ajudar al altres i per això va estudiar Practicant de Medicina a la Universitat de Barcelona.
Parlem d’un element menor però significatiu, que sembla haver-se negat a desaparèixer per recordar el passat. Un senyal del passat, premonitori de futur. No és un gran vestigi, és un incís que ens recorda el
que havia estat. Ens referim a la «B» que encara podem veure pintada a la porta de l’edifici de la rambla
del General Vives, 2, l’entrada de l’antiga biblioteca de “la Caixa”.
Avui sembla que tots estem disposats a treballar en col·laboració, a treballar en una associació o en una associació d’associacions. Però, amb quin ànim hem de treballar-hi? Per què volem formar part d’una associació? En traiem alguna cosa, del treball col·laboratiu?
En el terme de Sant Pere Sallavinera hi ha el castell de Boixadors, un magnífic conjunt arquitectònic d’estil romànico-gòtic.
Ja fa uns quants anys, tants que amb els telèfons sols podíem telefonar, que en una paret de Tàrrega vaig llegir aquesta frase: «Trabajar me parte el día». Després de comentar-ho i riure, hi va haver un punt de reflexió: una pintada m’havia fet pensar. Potser un graffiti —així en dèiem— era quelcom més que un fet incívic: podia anar una mica més enllà, fins i tot podia provocar interès.
Cantades, pessebres al carrer, carrers engalanats, concerts, la cavalcada, la fira de reis i enguany fins i tot una pista de gel són les «tradicions» pràcticament totes molt recents que els igualadins hem anat teixint al voltant de les festes de Nadal.
El dia que vaig veure les pintures en paper d’arròs de Lídia Borràs -un dia a la tarda quasi per casualitat- i també la vaig conèixer en persona, em vaig veure immers en fenomen coherent: el personatge i l’obra formaven un tot.
El cartell de la Fonda Catalunya és un dels últims vestigis del que va ser tot un conjunt d’instal·lacions per a l’hostalatge que hi havia a Igualada al llarg de les Rambles…
L’edifici que hi ha a l’avinguda de Caresmar, 42, d’Igualada, està coronat per una papallona. Tot i que aquest edifici es va construir en els anys trenta (a la façana hi ha l’any 1933), aquest tipus de decoració és propi del modernisme.
Un cartell de Gaspar Camps a Madrid. Dins de «Garba», una secció que, en la seva diversitat i reprenent un títol de la Revista d’Igualada de la primera època, vol oferir articles breus i llegidors que ens apropin a qüestions d’actualitat que ens interessen.
Comentari sobre una figura romànica de Calonge de Segarra. Dins de «Garba», una secció que, en la seva diversitat i reprenent un títol de la Revista d’Igualada de la primera època, vol oferir articles breus i llegidors que ens apropin a qüestions d’actualitat que ens interessen.
Miquel Llacuna (1915-1967) va ser un notable dibuixant i pintor igualadí que, entre altres coses, va deixar un notable llegat d’intervencions en esglésies i capelles que es van veure malmeses durant la Guerra Civil. Aquest article estudia concretament l’obra de Llacuna a l’església gran de la seva ciutat: uns evangelistes a la capella del Sant Crist (1951); un altar del Crist crucificat, avui desaparegut (1957); l’altar de Sant Antoni M. Claret (1960); i la restauració del baptisteri (1964).
Aquesta és una secció que, en la seva diversitat i reprenent un títol de la Revista d’Igualada de la primera època, vol oferir articles breus i llegidors que ens apropin a qüestions d’actualitat que ens interessen.
Garba. Recull de notes breus. Aquesta és una secció que, en la seva diversitat i reprenent un títol de la Revista d’Igualada de la primera època, vol oferir articles breus i llegidors que ens apropin a qüestions d’actualitat que ens interessen.
La secció «Garba», en la seva diversitat i reprenent un títol de la Revista d’Igualada de la primera època, vol oferir articles breus i llegidors que ens apropin a qüestions d’actualitat que ens interessen.
A «Garba». Recull de notes breus. Aquesta és una secció que, en la seva diversitat i reprenent un títol de la Revista d’Igualada de la primera època, vol oferir articles breus i llegidors que ens apropin a qüestions d’actualitat que ens interessen.”
«Garba» és una secció que, en la seva diversitat i reprenent un títol de la Revista d’Igualada de la primera època, vol oferir articles breus i llegidors que ens apropin a qüestions d’actualitat que ens interessen.
«Garba» és una secció que, en la seva diversitat i reprenent un títol de la Revista d’Igualada de la primera època, vol oferir articles breus i llegidors que ens apropin a qüestions d’actualitat que ens interessen.
