Revista d’Igualada 41

Amb motiu del 30è aniversari de la mort d’Agustí Bartra (1908–1982), la Revista d’Igualada publica dos articles dedicats a la seva vida i obra. En aquest primer, Desclot argumenta que l’«optimisme vitalista militant» que caracteritza l’obra sencera i tota la vida de Bartra no és fruit ni d’una postura estètica diletant ni d’una possible inconsciència davant els terribles esdeveniments del segle XX (dues guerres mundials i una de civil que el poeta visqué a la pròpia pell), sinó que l’elecció vitalista de Bartra, voluntària (feta des de l’intel•lecte) i dolorosament meditada, perdura, fins i tot, en els darrers anys de la seva vida. Per això ens n’ofereix dues cartes privades com a testimoniatge.

Aquest article completa els dos treballs precedents que ja es van publicar en els números 20 (setembre de 2005) i 30 (desembre de 2008) de la revista. Es tracta de mostrar els contractes inèdits signats entre les diferents universitats, obreries i confraries amb escultors, pintors i dauradors per enriquir les esglésies anoienques. Aquestes obres d’art seran el resultat d’un lent canvi social, religiós i econòmic de l’època moderna arran de l’arribada d’idees renovadores de Trento, però interpretades des del caràcter local i particular de cada indret.

En aquest article, l’autor contextualitza i argumenta el perquè d’Odisseu (1953) dins l’obra de Bartra, concretament per què està considerada la seva novel•la més rellevant i una de les millors dins la literatura universal sobre el tema de l’exili, i per què tria el mite d’Odisseu-Ulisses com a referent: Bartra és també l’«heroi del retorn» (tornarà a Catalunya el 1970, després de 31 anys d’exili). Tot seguit, s’analitza en profunditat el segon cant d’Odisseu, intitulat Doso s’havia publicat, de primer, com a novel•leta solta, que tracta sobre els mites de Demèter (la terra) i Posidó (el mar), d’una manera poètica i meravellosa.

En aquest número de la Revista d’Igualada, la secció dedicada a la creació literària publica un conte de l’escriptora Marila Pons (Barcelona, 1943), que actualment viu a Aguilar de Segarra. L’autora ha obtingut diversos premis literaris, entre els quals cal destacar el 40è Premi Recull de Narració Joaquim Ruyra per l´obra Històries de fum (2005). També ha publicat les narracions llargues Temps de verd, temps de madur (2008) i L´armari (2010) i el conte «Un casament de joguina» dins el recull recent De tot cor (2012).

Aquesta vegada, la secció habitual dedicada a glossar l’obra d’un artista fa referència a Mary Gumà (Olesa de Montserrat, 1951), que actualment viu a Santa Maria de Miralles (Anoia). I diu el guionista i locutor Claudi Puchades: «Mary Gumà és una dona que ha trobat en la ceràmica el llenguatge idoni per materialitzar l’essència del femení, projectant als quatre vents, a partir de la terra, a prop del foc, i amb la complicitat de l’aigua, els valors eterns, tot i que mutables, de la dona, sotmesa, com el fang, la matèria primigènia de les seves obres, a les màgiques transformacions químiques que es produeixen a l’interior del forn…»

En aquest número 41, els habituals separadors de les seccions de la nostra publicació ens ofereixen imatges de castells humans, però no de qualsevol, sinó dels que aixeca la colla dels Moixiganguers d’Igualada. Maria Enrich en fa una glossa final a la pàg. 95.

El juliol de 1906 entraven a la presó d’Igualada tres membres de l’oligarquia local dels Hostalets de Pierola. El motiu de la condemna era una agressió de dos anys abans contra un propietari nouvingut amb el qual l’Ajuntament tenia diversos litigis. Aquest incident no era aliè al caciquisme de la família Godó i posava al descobert les complicitats entre el cacic i l’oligarquia local, que permeten explicar la continuïtat del suport polític que el municipi li va oferir fins al darrer moment. Però, al mateix temps, il•lustra perfectament la decadència del caciquisme que es va iniciar en aquests anys de la primera dècada del segle XX.

Aquest article es basa en fragments del treball de final del Màster interuniversitari en Gestió Cultural (UOC, Universitat de Girona, Universitat de les Illes Balears) que l’autor va elaborar sota el títol Models de gestió de la festa. El cas d’Igualada i Vilafranca. L’objectiu d’aquesta primera anàlisi és determinar els moments més significatius que han marcat un canvi en l’estructura de l’organització de la Festa Major igualadina o en les formes de participació que per motius diversos s’han anat desenvolupant al llarg de trenta-sis anys d’història.

«Garba» és una secció que, en la seva diversitat i reprenent un títol de la Revista d’Igualada de la primera època, vol oferir articles breus i llegidors que ens apropin a qüestions d’actualitat que ens interessen.

«Garba» és una secció que, en la seva diversitat i reprenent un títol de la Revista d’Igualada de la primera època, vol oferir articles breus i llegidors que ens apropin a qüestions d’actualitat que ens interessen.

«Garba» és una secció que, en la seva diversitat i reprenent un títol de la Revista d’Igualada de la primera època, vol oferir articles breus i llegidors que ens apropin a qüestions d’actualitat que ens interessen.

«Garba» és una secció que, en la seva diversitat i reprenent un títol de la Revista d’Igualada de la primera època, vol oferir articles breus i llegidors que ens apropin a qüestions d’actualitat que ens interessen.