Aquest article és una glossa efectuada a Masquefa per l’autora en l’àmbit de recerca de la seva tesi doctoral, que s’ocuparà precisament de la paròdia catalana durant el franquisme. Aprofitant l’avinentesa del proper inici de l’Any Estellés, exposa quin és l’ús estilístic que fa d’aquesta eina literària el gran poeta de Burjassot, a partir de la seva adscripció temàtica i de la seva periodització o perspectiva històrica.
L’autora d’aquests textos que es publiquen en l’espai de creació literària de la revista és una periodista igualadina que ha treballat a la ràdio i a la premsa i que ha publicat la novel•la El abrazo náufrago (2007). En els darrers temps, Mireia Rubio ha explorat amb èxit el terreny dels anomenats microrelats o relats o contes brevíssims, dels quals ens ofereix en aquest número una bona mostra en català.
Aquesta vegada, la secció habitual dedicada a glossar l’obra d’un artista de l’Anoia fa referència a un pintor de Capellades, Jordi López-Alert, nascut el 1971. Com diu l’autora del text de presentació, «dipòsits, torres elèctriques, aerogeneradors, fan acte de presència al costat de paisatges de rostres pintats retrats que ens indiquen una trajectòria oberta als canvis de llenguatge i a les recerques plàstiques contemporànies»…
La secció «Garba», en la seva diversitat i reprenent un títol de la Revista d’Igualada de la primera època, vol oferir articles breus i llegidors que ens apropin a qüestions d’actualitat que ens interessen.
La secció «Garba», en la seva diversitat i reprenent un títol de la Revista d’Igualada de la primera època, vol oferir articles breus i llegidors que ens apropin a qüestions d’actualitat que ens interessen.
La secció «Garba», en la seva diversitat i reprenent un títol de la Revista d’Igualada de la primera època, vol oferir articles breus i llegidors que ens apropin a qüestions d’actualitat que ens interessen.
La secció «Garba», en la seva diversitat i reprenent un títol de la Revista d’Igualada de la primera època, vol oferir articles breus i llegidors que ens apropin a qüestions d’actualitat que ens interessen.
En aquest número 42, els habituals separadors de les seccions de la nostra publicació ens ofereixen imatges o fragments de l’obra pictòrica de Claude Collet (1929-2007), una pintora de la qual s’ocupa un dels articles d’aquest número. Maria Enrich en fa una glossa final a la pàgina 94.
Claude Collet (Ginebra, 1929 – Barcelona, 2007) va ser realment una artista singular en el panorama artístic català. La seva obra es pot inscriure dins el grup d’artistes que Alex Mitrani va seleccionar per a una exposició que duia el nom d’«Utopies de l’origen: arcaisme i intimisme a la pintura catalana (1946-1960)». Profusament il•lustrat, aquest article presenta, doncs, la trajectòria vital de l’artista i els trets principals de la seva obra.
El barri del Rec d’Igualada, situat als peus del riu Anoia i lloc principal d’ubicació a la ciutat de les indústries de la pell les adoberies, es troba avui en un estat força lamentable, però en canvi presenta un potencial patrimonial i arquitectònic realment extraordinari i ha iniciat el camí de la seva recuperació. Aquest article, escrit per un arquitecte urbanista, desenvolupa el concepte de paisatge cultural, que ajuda a comprendre quina pot ser la via d’èxit d’aquesta recuperació.
La figura d’Hipàtia ha esdevingut popular gràcies a la coneguda pel·lícula Ágora, d’Alejandro Amenábar (2009). Aquest article en recupera el personatge històric real en un triple sentit: primer exposa el context hel·lenístic que va caracteritzar l’antiguitat tardana; després presenta la filosofia neoplatònica de Plotí, que explica l’actitud d’Hipàtia davant la vida; i, finalment, se centra en els fets més importants de la seva biografia.
Joan Armengol (Igualada, 1934) és un veterà periodista i radiofonista que al llarg de la seva vida professional ha entrevistat milers i milers de personatges famosos i que ha merescut tota mena de guardons. Aquesta entrevista, doncs, fa un seguiment d’una llarga trajectòria que justament va començar als quinze anys a la seva ciutat natal i que després va desplegar-se amb èxit pels principals mitjans radiofònics i televisius de Catalunya.
Aquest article biogràfic ens dóna a conèixer un important pedagog (Igualada, 1894 – Caracas, 1960) que avui és gairebé un perfecte desconegut i que, a mig camí de la seva intensa trajectòria vital, es va haver d’exiliar en temps del franquisme. És d’aquelles figures que cal recuperar perquè formen la primera fila de la generació de mestres renovadors republicans que van influir molt positivament en els infants que van passar per les seves escoles.
