Revista d’Igualada 45

Amb aquest nom va ser coneguda una societat igualadina que va operar durant el bienni 1858-1859 i de la qual no s’havia parlat mai fins ara. La societat va ser constituïda per disset socis i amb inversió de capital procedent de la indústria cotonera local. La voluntat fundacional tractava de cobrir les necessitats de transport dels fabricants en els dos anys que quedaven fins a l’arribada del tren a Martorell, esdeveniment transcendental que posaria terme al transport en cavalleries.

Certament, el centenari del naixement de Joaquim Amat-Piniella (1913-1974), així com els cinquanta anys de la publicació per primer cop de K. L. Reich, la novel•la autobiogràfica que va escriure sobre els quatre anys passats a Mauthausen, són un bon pretext per acostar-se a l’anomenada «literatura concentracionària» i comentar-ne alguns aspectes essencials. Això és el que fa, justament, aquest article.

Aquest és un conte inspirat pels luctuosos esdeveniments de l’«assassí de Tolosa de Llenguadoc», Mohamed Merah, i l’assalt a l’apartament on s’havia atrinxerat el 21 de març de 2012. N’és l’autor Màrius Mollà i Roca (Igualada, 1966), un enginyer industrial que recentment ha destapat que es troba al darrere del pseudònim Andrés Vidal, l’autor de tres autèntics best-sellers que s’han produït darrerament entre nosaltres.

En aquesta secció habitual de la revista que està dedicada al treball artístic d’algun creadorde la comarca de l’Anoia, presentem aquest cop l’obra de Pere Noguera i Claramunt (Igualada, 1952), un pintor i dibuixant

En aquesta secció habitual de la revista que està dedicada al treball artístic d’algun creador de la comarca de l’Anoia, presentem aquest cop l’obra de Pere Noguera i Claramunt (Igualada, 1952), un pintor i dibuixant de llarga trajectòria que ha pres part en nombroses exposicions i que ha merescut una colla de guardons artístics. Els articles s’acompanyen de nombroses mostres de la seva obra.

Dins de «Garba», una secció que, en la seva diversitat i reprenent un títol de la Revista d’Igualada de la primera època, vol oferir articles breus i llegidors que ens apropin a qüestions d’actualitat que ens interessen. Es tracta d’una reflexió sobre la necessitat de preservar i exhibir les importantíssimes troballes arqueològiques que s’han produït darrerament als Prats de Rei.

Els últims dies de Jaume Serra i Iglesias i Un igualadí al camp de concentració de Sètfonts, a França (1939)

En aquest número 45, els habituals separadors de les seccions de la nostra publicació ens ofereixen imatges vinculades als món dels carros i els cavalls. Maria Enrich en fa una glossa final a la pàg. 94.

En la història difusa de la colla vella dels Moixiganguers d’Igualada, durant el segle XIX, les diverses referències escrites de l’època ens han transmès el renom de dos mítics caps de colla: el Traguetes i el Carinyo. Darrere aquests renoms, però, hi ha hagut sempre un desconeixement absolut de les persones que s’hi amagaven. Ara l’autor ha aconseguit descobrir-ne una: ara sabem que el Traguetes era, en realitat, Antoni Baleito i Graells, un teixidor nascut a Igualada el 21 de desembre de 1845…

Aquest article és una evocació artística i també lírica dels cels rasos florits que es troben en una casa modernista igualadina, propietat d’un industrial de la pell: cal Valls Brufau, situada al número 48 de la Rambla de Sant Ferran i projectada el 1900 per l’arquitecte barceloní Joan Alsina i Arús. Si el més habitual és que aquestes pintures murals de sostres restin amagades, en aquest cas ens trobem davant un autèntic jardí florit que bé mereix de ser més conegut.

Miquel Llacuna (1915-1967) va ser un notable dibuixant i pintor igualadí que, entre altres coses, va deixar un notable llegat d’intervencions en esglésies i capelles que es van veure malmeses durant la Guerra Civil. Aquest article estudia concretament l’obra de Llacuna a l’església gran de la seva ciutat: uns evangelistes a la capella del Sant Crist (1951); un altar del Crist crucificat, avui desaparegut (1957); l’altar de Sant Antoni M. Claret (1960); i la restauració del baptisteri (1964).

Aquest article s’inscriu en la seqüència de treballs que l’autora, professora de Lingüística General a la Universitat de Barcelona, ha anat publicant en aquesta mateixa revista sobre el «desdoblament de gènere», és a dir, sobre les normes d’ús d’una llengua pretesament no androcèntrica ni sexista. Aquesta vegada, M. Carme Junyent fa un balanç complet de la polèmica que aquesta qüestió ha suscitat, i planteja l’actual estat de la qüestió.

Josep Mussons (Igualada, 1925) forma part d’una primera generació de la postguerra que va desplegar un considerable activisme en terrenys molt diversos: en el seu cas, en el món empresarial, esportiu i associatiu. Aquesta entrevista recull la trajectòria de la seva vida i analitza diverses facetes i opinions d’un personatge certament conegut que ha mantingut sempre un caràcter bonhomiós i una gran fidelitat als seus orígens.