Revista d'Igualada 48

Els teus ulls inquiets i vius, Lídia, miren el món que t’envolta.

Molts anys abans de tenir la sort de conèixer la Lídia Borràs, em vaig endinsar en el món de la pintura utilitzant tota la filosofia oriental i filtrant-la, a la vegada, a través del meu món occidental…

El dia que vaig veure les pintures en paper d’arròs de Lídia Borràs -un dia a la tarda quasi per casualitat- i també la vaig conèixer en persona, em vaig veure immers en fenomen coherent: el personatge i l’obra formaven un tot.

El Màrius Rossell és puntual. Sempre ho és, afirma, “perquè tinc el temps just i calculat per fer cada cosa“. Vius el moment? “Sí, ho intento, al màxim“…

El cartell de la Fonda Catalunya és un dels últims vestigis del que va ser tot un conjunt d’instal·lacions per a l’hostalatge que hi havia a Igualada al llarg de les Rambles…

Per als qui els diumenges ens havíem quedat orfes de diari i suplement, o sigui, els que ja no podíem comprar La Vanguardia per la seva perillosa ambigüitat…

Quan parlem de teatre de proximitat ens podem referir a més d’una cosa: a teatres de barri, a teatres d’alguna associació, a locals petits, i fins i tot a festivals escolars de fi de curs —aquells en què la canalla actua i als avis els cau la bava—, però jo em referiré només al teatre professional de petit format i, dintre d’aquest segment, encara hauré de fer algunes precisions.

Cannes i Nuri Bilge Ceylan (Istanbul, 1959) són dos noms inseparables en el panorama cinematogràfic actual.

Amb el traspàs d’aquest exiliat, de 93 anys, ja queden a Mèxic poquíssimes de les 35.000 persones que hi van arribar just després de la Guerra Civil i amb ell desapareix l’últim dels militants del PSUC dels dos mil que s’hi van refugiar a partir de 1939.

En aquest article mostrarem que l’anomenat Rec.0. Experimental Stores, que se celebra a Igualada dues
vegades l’any, és un bon exemple d’oportunitat de negoci identificada i de model de negoci dissenyat d’acord amb l’effectuation i el bricolatge.

Encara avui, tants anys després, o potser precisament perquè el temps esborra la memòria, hi ha qui nega o relativitza les severes mesures de prohibició que el règim vencedor de la Guerra Civil (1936-1939) va imposar en el conjunt del territori català.

Felip Gabarró va ser el secretari de l’Ateneu Igualadí durant molts anys, concretament vint-i-sis de manera ininterrompuda, des del 4 d’abril de 1913 fins al gener del 1939, any en què va passar a mans dels franquistes

“… Va ser durant el trienni quan els caputxins van començar a rebre les conseqüències de les mesures desamortitzadores liberals: la confiscació del convent d’Igualada es va fer el 15 de juliol de 1822 i el 5 de novembre es va procedir a l’ocupació, seguida de la presa d’inventari dels béns mobles i immobles que van passar a formar part de l’anomenat Crèdit Públic Nacional…”

Una de les qüestions irresoltes pel que fa al coneixement històric i arqueològic del castell de Montbui, o de la Tossa, és conèixer quin era el seu perímetre i si aquest es trobava emmurallat totalment o parcialment.