Revista d'Igualada 50

El color imprès damunt la coberta ha estat el vestit canviant de la nostra revista al llarg de 50 números.

La Revista d’Igualada d’aquesta segona època (números 1-50), ha estat possible gràcies a: Pilar Agramunt Sisquer · Francesc Aguilera Riba · Mar Aguilera Vaqués · Ajuntament d’Igualada · Francesc Albardaner Llorens · Rosa Alcoy Pedrós · Josep Alert Puig · Albert Alís · Josep M. Aloy Bosch · Mercè Amigó Serra · Joan Andreu Talló · AnoiaDiari · Joan Armengol Costa · …

El color imprès damunt la coberta, ha estat el vestit canviant de la nostra revista al llarg de 50 números.
El gest primari d’estampar i premssar pintura en aquestes pàgines són un homenatge a aquest 50 colors.

Aquest és el número 50 de la Revista d’Igualada en la seva segona etapa, iniciada l’abril de 1999. Com veureu de seguida, és un número diferent, que trenca l’esquema de les edicions habituals i que recolza sobretot en breus col·laboracions de bona part dels fundadors de la revista, és a dir, d’aquelles persones que, ara fa setze anys, es van comprometre a fer possible l’aventura d’aquesta publicació quadrimestral.

Hi havia una vegada una nena de set anys que estava amb la seva mare, mentre aquesta estava escoltant música. Davant el so d’una melodia, la mare va demanar als nens que callessin, que volia escoltar aquella música antiga. I la nena li va dir: «Aquesta música no pot ser antiga, si l’estem escoltant ara».

Un desig de la majoria de pares de nois i noies amb greus deficiències és acompanyar-los en la seva mort i marxar ells darrere seu, encara que sigui una hora més tard.

El 3 d’abril de 1925, la Gaceta de Madrid publicava un reial decret pel qual Igualada s’annexionava 600 Ha del terme municipal d’Òdena per poder créixer.

Des de l’inici de la democràcia municipal el 1979, s’han anat teixint una sèrie de tòpics —expressions trivials emprades sistemàticament en el mateix sentit—, que caldria rebatre, per tal d’encarar d’una forma més realista i adequada la gestió econòmica municipal. Repassem-ne alguns.

Avui, divendres, a les vuit del vespre, dins els actes del Mil·lenari, s’ha presentat a la sala de fusta del Casal «El llibre d’orgue de Calaf» (DINSIC, Publicacions Musicals i Generalitat de Catalunya). Estic content i orgullós de mi mateix perquè en sóc una mica responsable, d’aquest esdeveniment. Es ben bé allò d’aquell refrany, «roda el món i torna al Born», que s’ha fet realitat.

Tot va començar a la frontera entre les terres comtals i les andalusines, una franja de terra desorganitzada que, en el segle X, passa a ser estructurada en districtes presidits per enlairats castells (castells termenats), que regeixen les terres i les seves gents, a les quals protegiran quan arribin ràtzies des de l’altre costat.

El P. Ramon M. Castelltort Miralda va néixer el 8 de setembre de 1915 a Igualada i va morir, de manera prematura, el 10 de gener de 1966, a Barcelona. L’entorn familiar va propiciar que estudiés als Escolapis de la seva ciutat natal i que ingressés a l’orde escolapi de Sant Josep de Calassanç.

El cas de l’igualadí Josep M. Carulla i Estrada (Igualada, 1839 – Granada, 1919) és ben conegut, tot i que ens manca un estudi global de la seva figura. Malauradament, el record d’ell és més aviat degut al treball enorme, i absolutament inútil i d’escassa qualitat, de traduir la Bíblia en vers al castellà.

50 números de la Revista d’Igualada!
5, 50, 500, tots ells són números de celebracions. Són números importants en la vida de les coses
que ens envolten.
He pensat en 5 cases d’Igualada, 5 façanes dels nostres carrers més passejats.

A cavall del 2006 i 2007, un alumne d’un institut d’Igualada va fer com a treball de recerca de segon de batxillerat un recompte de la quantitat de pisos i habitatges que s’estaven construint a la capital de l’Anoia i quines previsions de vendes hi havia. Els instruments per elaborar l’estudi eren bolígraf, llibreta i bicicleta. Ganes i murrieria.

Fa uns quants mesos em van demanar que escrivís tot el que havia fet fins llavors en qualsevol àmbit de la vida. Es tractava d’un inventari que incloïa, a més de la formació acadèmica i la trajectòria professional —que és el que s’acostuma a posar en un currículum per buscar feina—, la trajectòria personal, cívica i política.

Les biblioteques populars van néixer impulsades per la Mancomunitat, que convocava uns concursos per escollir els espais més adients on instal·lar-les. L’any 1922, va ser seleccionat el primer pis de l’edifici de «la Caixa», de la Rambla d’Igualada, però amb la Dictadura de Primo de Rivera el projecte va quedar aturat.

El perill del consum d’alcohol durant l’embaràs és conegut de fa temps. La Síndrome d’Alcoholisme Fetal (SAF), com a conjunt de patologies causades per l’efecte de l’etanol —component principal de les begudes alcohòliques— en el període de gestació del fetus, ja va ser descrita per Jones i Smith al 1973.

Ja fa uns quants anys, tants que amb els telèfons sols podíem telefonar, que en una paret de Tàrrega vaig llegir aquesta frase: «Trabajar me parte el día». Després de comentar-ho i riure, hi va haver un punt de reflexió: una pintada m’havia fet pensar. Potser un graffiti —així en dèiem— era quelcom més que un fet incívic: podia anar una mica més enllà, fins i tot podia provocar interès.

Entre les idees populars sobre les llengües, una de les més conegudes és la que diu que hi ha llengües més desenvolupades que altres. De vegades, el desenvolupament s’associa a «riquesa», «cultura», «capacitat expressiva» i altres elements similars que s’atribueixen a determinades llengües, mentre es dóna per fet que són absents a la resta.

Sols temo que vingui aquell dia
que comenci el malson.
L’imagino així:
a trenc d’alba, i al cel lluna plena;
els cors esquarterats per la por.

A classe, vaig demanar als meus alumnes de quinze anys que fessin la reflexió següent: què us preocupa de vosaltres mateixos, què us preocupa de la població on viviu i què us preocupa del país. De cadascun d’aquests àmbits havien de rumiar què feien o podien fer per canviar allò que els preocupava.

La Lina i el Dan van arribar a l’hotel un matí d’agost d’una calor ofegadora. La Lina hi havia reservat una suite per passar uns dies de vacances amb el seu fill adolescent. Era un d’aquests grans hotels construïts per als turistes a les costes del sud.

Històricament, a Catalunya i d’aquí també a Espanya, els treballadors que no segueixen una vaga o que són contractats expressament per substituir els vaguistes han rebut el nom d’«esquirols».

El 26 de març de 1790 es presenten davant el notari Francisco Raurés i Capdevila, dos igualadins, el mestre d’obres Joan Pasqual, de 57 anys i el fuster Josep Biosca, de 45, per fer relació jurada sobre les obres necessàries per a la conservació del patrimoni dels Medinaceli a les baronies de la Conca d’Òdena, la Llacuna i els seus agregats.