Igualada. Quan el vestit ens sembla lleig, arrugat, estripat o malmès, tenim els artistes —la Maria Gregori en aquest número de la Revista— que ens conviden a fer mirades noves. Llavors, un cartell despintat ens sembla un retall de vida en una paret, una xemeneia ens recorda un passat diferent… i d’aquesta manera el vestit és el mateix, però sabem estimar-lo més.
Parlem d’un element menor però significatiu, que sembla haver-se negat a desaparèixer per recordar el passat. Un senyal del passat, premonitori de futur. No és un gran vestigi, és un incís que ens recorda el
que havia estat. Ens referim a la «B» que encara podem veure pintada a la porta de l’edifici de la rambla
del General Vives, 2, l’entrada de l’antiga biblioteca de “la Caixa”.
En una de les últimes imatges d’Umberto Eco que s’ha mogut per les xarxes, l’escriptor camina entre prestatgeries i prestatgeries de llibres, la seva biblioteca, el seu laberint personal. Una blancor impol·luta i extraordinària, una arquitectura de la humanitat dels fils de la qual, com Ariadna, ell ha estat un artífex.
Si entenem per art qualsevol cosa que una persona fa amb la voluntat d’emocionar, commoure o produir un plaer als sentits d’una altra, trobarem art, no només en una escultura de Bernini o en una pintura de Caravaggio, sinó també en una peça de vestir, en un plat elaborat per complaure un convidat o en un WhatsApp en el qual s’han escollit delicadament paraules i emoticones. D’art n’hi ha pertot arreu.
Fer una fotografia és, avui en dia, més fàcil que mai. Com a resultat dels avenços tecnològics, la imatge fotogràfica ha esdevingut omnipresent. Es multipliquen els dispositius (el mòbil, la tablet, la càmera…) que permeten obtenir imatges de la realitat, i, al mateix temps, creixen les possibilitats de compartir aquestes fotografies (a través de les xarxes socials, per exemple) a una velocitat abans impensable.
Aquests dies, fa quatre-cents anys de la mort de William Shakespeare (1564-1616), gairebé coincident amb la de Miguel de Cervantes (1547–1616). Dos enormes escriptors, mestres de mestres, la influència dels quals ha travessat el llindar de les èpoques i dels corrents fins a arribar al temps actual amb una vitalitat immarcescible.
Relació de llibres publicats durant l’any 2015 per autors anoiencs o bé que fan referència a la comarca de l’Anoia.
Hi ha moltes Marines Llansana. La primera que vaig conèixer, de petit, va ser la Marina monitora de la coral infantil Els Verdums, una Marina implicada en el teixit associatiu d’Igualada des de diverses entitats. Els Verdums, els Moixiganguers o el Col·lectiu Propatgesses en són tres exemples.
Llicenciada en Filologia i Periodisme, també existeix la Marina periodista al Regió7, a l’Avui o a l’extinta Catalunya Cultura de Catalunya Ràdio. Amb un compromís polític inalterable, també hem conegut la Marina diputada al Parlament de Catalunya i portaveu nacional d’ERC.
Treure o trencar el «cop d’aire» o «airada» és un dels rituals curatius més ancestrals que encara es mantenen com a pràctiques curatives domèstiques, tant a la comarca de l’Anoia com en molts indrets de Catalunya. L’airada, segons el diccionari de la llengua catalana, es defineix com a «vent que dura poca estona», però l’accepció que ens interessa és la que fa referència a la malaltia: «té una airada molt forta», «està malalt d’una airada», un estat morbós produït per un corrent d’aire, per l’aire massa fred.
Avui sembla que tots estem disposats a treballar en col·laboració, a treballar en una associació o en una associació d’associacions. Però, amb quin ànim hem de treballar-hi? Per què volem formar part d’una associació? En traiem alguna cosa, del treball col·laboratiu?
Aquest estudi de cas analitza els hàbits alimentaris de la població jove d’Igualada, des d’una perspectiva psicosociocultural, per tal de constatar la pressió que hi ha sobre els més joves.
A la ciutat d’Igualada, la família Jordana no necessita gaires presentacions. La notorietat d’alguns dels membres de la família, sobretot en el terreny de la música, i la popularitat del seu establiment de llibreria i premsa del carrer d’Òdena —el més veterà d’Igualada, nascut al carrer de l’Argent, núm. 7, a l’inici del segle XX i encara avui una mostra única d’un temps immemorial— en fan molt fàcil la identificació.
[…] El primer pas va ser demanar a l’Ajuntament si les tres germanes constaven enterrades al cementiri d’Igualada. Magdalena Castells estava inscrita en la sepultura 11.013. De les altres dues germanes, Dolors i Concepció, no n’hi havia cap rastre.
