Durant generacions aquesta història ha servit per entendre la vulnerabilitat de l’exèrcit francès, per explicar la seva primera derrota en l’avanç cap a la conquesta de territoris espanyols.
(Separadors amb dibuixos diversos, entre els quals un d’Antoni Raja Enrich)
Parlar de l’obra de la Clara Rossy és parlar de matèria i de voluntat. Matèria com la pintura, el paper i darrerament el ferro; voluntat com a sinònim de perseverança en la recerca i en el treball amb la complicitat de la matèria.
Clara Rossy i Ramírez, es va endinsar ben aviat en les arts plàstiques i ha anat perfeccionant la tècnica fins a obtenir el grau en Belles Arts. S’ha interessat en múltiples activitats tant en l’àmbit artístic –pintura, gravat, escultura– com en el disseny –interiorisme, moda, fotografia.
El 25 de gener d’aquest 2018 es complien cent trenta-sis anys del naixement de Virginia Woolf (Londres, 1882-1941), probablement l’escriptora més influent en la narrativa del segle XX. En fa noranta que un dels seus títols més fascinants i alhora inclassificables, “Orlando. A Biography”, aconseguia un important èxit de vendes malgrat les reticències inicials del món editorial.
Relació de llibres publicats durant l’any 2017 per autors anoiencs o bé que fan referència a la comarca de l’Anoia.
Entrevista. Parlarem amb en Joan de la seva vessant com a pedagog, però cal recordar que professionalment va ser dissenyador tècnic tèxtil, tant de punt com a la plana. Va fer jacquards per
a diverses empreses: Tricots Puig, Prat, Cal Font i Lutex SA.
Gemma Romanyà (Capellades, 1945-2018) va abonar generosament el camp cultural amb iniciatives ben fructíferes. Les arts gràfiques, la música, el cinema i, entre altres, també les excavacions arqueològiques a l’Abric Romaní.
La llegenda del timbaler del Bruc va ser un dels temes recurrents dels guanyadors de la Guerra Civil. Col·leccions de cromos, publicacions juvenils i relats de tota mena en donen fe. El cinema d’aquells anys també s’hi va fixar… La pel·lícula “El tambor del Bruch”, produïda i dirigida per Ignacio F. Iquino l’any 1948, n’és un bon exemple.
Als anys seixanta i setanta, quan la política estava prohibida, la crònica social, i en especial la crònica negra, ocupava una bona part de l’espai informatiu… Les pàgines s’omplien de «crims passionals» i d’altres desgràcies sensacionalistes, notícies que avui es continuen produint, però que, per sort, la majoria dels mitjans les tracten d’una manera menys groga que aleshores.
Abelard Fàbrega i Esteve (1894-1991) va ser un mestre que va deixar una petja profunda a la ciutat d’Igualada, on va viure i va dirigir les escoles de l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera. Tanmateix, la Guerra Civil va trastocar la seva trajectòria i, havent estat actiu també en la vida política del país, va haver de marxar cap a l’exili.
Entre el 14 de juliol de 1801 i el desembre de 1804, un total de 343 infants orfes van sortir de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona per tal de ser «encomanats a dides forasteres» que els havien de criar. Aquest era un procediment habitual que permetia a la institució fer-se càrrec de l’ingent nombre de criatures expòsites…
