La igualadina Victòria Gual va cursar Filologia Anglo-Germànica a la Universitat de Barcelona i, en acabar, va aconseguir una beca de “la Caixa”, l’any 1988, per anar a Oxford a fer un màster sobre «El teatre i el drama de Shakespeare». Professionalment, es va dedicar a la traducció, a fer crítica literària i a l’ensenyament.
La figura de Soldevila no ha estat prou reivindicada ni ha gaudit d’un reconeixement que vagi en concordança amb el pes que va tenir en l’àmbit de la cultura catalana de la seva època. Fanny narra les vicissituds d’una noia jove de família burgesa barcelonina, davant la situació de precarietat familiar.
«Les coses i els fets són muts; som nosaltres que els fem parlar amb les nostres paraules, amb les
nostres ficcions veraces», diu la veu del narrador al primer capítol d’aquesta novel·la complexa i original, guardonada amb el Premi Llibreter 2017. No es tracta d’una novel·la històrica, tot i que el nucli argumental se situï l’any 1837, en la primera guerra carlina.
En un dels passatges d’aquest relat-dietari (Verd aigua, Ed. Minúscula, 2010), Marisa Madieri descriu l’alegria i torbació de ser convidada a una festa sense tenir un vestit com el de les companyes de classe. Recorda la vergonya de sentir que havia de rebutjar la invitació i el gest de la seva mare que, endevinant-ho, empenyora un braçalet i un abric per poder-li comprar un conjunt d’orló de color verd Nil que ella conservarà molts anys, fins i tot deformat.
En aquest article, l’autor contextualitza i argumenta el perquè d’Odisseu (1953) dins l’obra de Bartra, concretament per què està considerada la seva novel•la més rellevant i una de les millors dins la literatura universal sobre el tema de l’exili, i per què tria el mite d’Odisseu-Ulisses com a referent: Bartra és també l’«heroi del retorn» (tornarà a Catalunya el 1970, després de 31 anys d’exili). Tot seguit, s’analitza en profunditat el segon cant d’Odisseu, intitulat Doso s’havia publicat, de primer, com a novel•leta solta, que tracta sobre els mites de Demèter (la terra) i Posidó (el mar), d’una manera poètica i meravellosa.
L’any 1906, considerat el moment fundacional del Noucentisme, és també el moment de l’aparició de la primera edició d’Els fruits saborosos, una obra fonamental en la producció poètica de Josep Carner. Aquest treball, que constitueix una aportació transcendent a l’estudi de l’obra del poeta, mostra l’evolució seguida, al llarg de tres versions diferents, per un dels més cèlebres poemes d’aquest llibre, i acaba donant a conèixer una nova versió de «Les cireres ingènues» desconeguda fins fa ben poc.
