pintura

Marcial és un artista complet i polifacètic. Es pot dir, literalment, que ha tocat totes les tecles, des de la pintura, escriptura, poesia, escultura, disseny, fotografia…

Montserrat Acosta (Igualada, 1949-1984) és deixebla directa de Joan Graells. D’ell aprèn la concepció pictòrica, la utilització del pinzell ample, els colors bàsics. Aprèn a mirar el model, a captar el paisatge i, a partir d’aquí, a crear el seu propi llenguatge, que passa per la composició, la llum i la gamma de la paleta, que és el seu peculiar llenguatge.

Enmig d’una ja prolífica obra pictòrica, la Núria Riba i Bosch ha sabut copsar com ningú l’ànima de l’activitat castellera dels Moixiganguers d’Igualada, immortalitzant aquelles seqüències prominents i decisives de la càrrega d’una torre a través d’un art que testimonia l’emoció de cada instant.

… I la Núria és així: compromesa, i ho és amb la terra, amb la gent i amb la feina. Només cal observar-la quan dansa al capdavant de la batucada, o apinyant-se als castells, o en els enormes murals, o en les seves temàtiques agrícoles, o en les escoles d’art on imparteix i comparteix tant la seva saviesa com l’amor i la passió que l’han dut fins a la pintura.

Dissenyador, grafista, dibuixant: inquiet creatiu. Aquests adjectius són el resum dels 66 anys de l’igualadí Josep Maria Rosich. Tota una vida lligada al dibuix, al disseny i a la il·lustració: com a
professió, com a passió i com a manera d’entendre el món. I no podia ser de cap altra manera, ja que
res no és casual en la trajectòria d’en Josep Maria: neix, creix i es desenvolupa professionalment lligat
als seus temps, a la seva cultura i al seu territori, Igualada i Catalunya.

Rosich entra en el disseny de manera natural. El seu entorn, l’exigència que comporta —i en
competència moltes vegades amb les grans agències de publicitat—, el porten a assimilar aquells
postulats acadèmics del que en diran Disseny Gràfic.

Joan Saló desafia les oposicions clàssiques entre dibuix i color, entre gest i camp de color, alhora que propicia la trobada entre la mística oriental i les tradicions occidentals. És l’espectador qui escollirà un o altre camí interpretatiu en funció de la seva experiència contemplativa.

Dolors Gómez i Ramon va tenir una intensa vida social a la ciutat, va ser una de les fundadores de l’escoltisme a la ciutat i va pertànyer a l’Acció Catòlica. Va estudiar dibuix amb Miquel Llacuna. La seva idea, des de sempre, va ser anar a missions per ajudar al altres i per això va estudiar Practicant de Medicina a la Universitat de Barcelona.

El color imprès damunt la coberta ha estat el vestit canviant de la nostra revista al llarg de 50 números.

La creació artística d’en Miguel és àmplia. Ha experimentat en diferents suports i tècniques: paper, tela, fusta, llapis, pintura, collage… I també ha realitzat algunes escultures. L’esperit inquiet de l’artista fa que la seva obra estigui en constant evolució i no deixi indiferent l’espectador, que, en contemplar-la, s’imbueix del seu missatge.

El color imprès damunt la coberta, ha estat el vestit canviant de la nostra revista al llarg de 50 números.
El gest primari d’estampar i premssar pintura en aquestes pàgines són un homenatge a aquest 50 colors.

El dia que vaig veure les pintures en paper d’arròs de Lídia Borràs -un dia a la tarda quasi per casualitat- i també la vaig conèixer en persona, em vaig veure immers en fenomen coherent: el personatge i l’obra formaven un tot.

En aquesta secció habitual de la revista que està dedicada al treball artístic d’algun creador de la comarca de l’Anoia, presentem aquest cop l’obra de Xavier Gabriel Puiggròs (Igualada, 1978), llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona (2004) i màster en Produccions artístiques i recerca (UB, 2009). Els articles s’acompanyen de nombroses mostres de la seva obra.

En aquesta secció habitual de la revista que està dedicada al treball artístic d’algun creador de la comarca de l’Anoia, presentem aquest cop l’obra de Xavier Gabriel Puiggròs (Igualada, 1978), llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona (2004) i màster en Produccions artístiques i recerca (UB, 2009). Els articles s’acompanyen de nombroses mostres de la seva obra.

En aquesta secció habitual de la revista que està dedicada al treball artístic d’algun creadorde la comarca de l’Anoia, presentem aquest cop l’obra de Pere Noguera i Claramunt (Igualada, 1952), un pintor i dibuixant

En aquesta secció habitual de la revista que està dedicada al treball artístic d’algun creador de la comarca de l’Anoia, presentem aquest cop l’obra de Pere Noguera i Claramunt (Igualada, 1952), un pintor i dibuixant de llarga trajectòria que ha pres part en nombroses exposicions i que ha merescut una colla de guardons artístics. Els articles s’acompanyen de nombroses mostres de la seva obra.

Claude Collet (Ginebra, 1929 – Barcelona, 2007) va ser realment una artista singular en el panorama artístic català. La seva obra es pot inscriure dins el grup d’artistes que Alex Mitrani va seleccionar per a una exposició que duia el nom d’«Utopies de l’origen: arcaisme i intimisme a la pintura catalana (1946-1960)». Profusament il•lustrat, aquest article presenta, doncs, la trajectòria vital de l’artista i els trets principals de la seva obra.

Aquesta vegada, la secció habitual dedicada a glossar l’obra d’un artista de l’Anoia fa referència a un pintor de Capellades, Jordi López-Alert, nascut el 1971. Com diu l’autora del text de presentació, «dipòsits, torres elèctriques, aerogeneradors, fan acte de presència al costat de paisatges de rostres pintats retrats que ens indiquen una trajectòria oberta als canvis de llenguatge i a les recerques plàstiques contemporànies»…

En aquest número, la secció habitual dedicada a glossar l’obra d’un artista de l’Anoia fa referència a un dibuixant i pintor igualadí mort ara fa vuitanta anys. L’autora, néta del biografiat, hi fa un ampli recorregut de la vida de Josep Galtés i en presenta l’obra artística principal. El treball es completa amb nombroses il•lustracions que recullen el resultat de la trajectòria pictòrica d’un artista dissortadament massa poc conegut dins i fora de la seva ciutat.

… Un dels elements que més sobten d’aquesta pintura és el caràcter efímer, que lliga amb el que deia els jocs òptics. L’Arian va passant teles i en salva poquíssimes.