El fil del temps

Amb l’Antoni coincidíem en la importància dels estudis a nivell local i en la necessitat de posar nom i cognoms a totes les víctimes de la Guerra Civil.

Antoni Dalmau va estudiar l’anarquisme dels darrers anys del segle XIX i els primers del XX i en va publicar cinc llibres d’un rigor indiscutible.

“El cas Rull” ha permès de desfer errors i el clixé d’un Rull identificat amb un grup delinqüent, que s’aprofitava d’unes autoritats obsessionades a frenar el terrorisme urbà.

A “L’amor de lluny”, Antoni Dalmau novel·la la vida del cavaller trobador, enamorat d’una dama a la qual no veié fins al moment de morir…

Al primer decenni del segle XX, van generar-se conflictes entre el veïnat i el consistori. Com la manipulació de resultats electorals en el cas conegut com «Els Fets del Negre» a la Pobla de Claramunt, que va portar conseqüències judicials a Igualada i la Pobla.

Quasi tots els ordes religiosos, sobretot els mendicants, han tingut membres igualadins. Però és l’orde de sant Benet el que, des del segle XVI, no ha deixat de tenir mai algun monjo igualadí.

El fort del Pi apareix esmentat ja el 1835, tot i que no es conserven referències explícites de la seva construcció. Al 1838 apareix a la documentació ja batejat com a Fort d’Isabel Segunda i plenament operatiu, amb un destacament de la Milícia Nacional.

El camí ral d’Aragó, existent des d’època medieval, era el camí entre Barcelona i Lleida. Al segle XVIII, arran de l’expansió urbana de la vila d’Igualada fora muralles, el camí ral va deixar de passar pel seu interior.

Avui fa noranta anys justos que a Espanya hi va haver un canvi de sistema polític. El règim monàrquic va caure i va iniciar-se una República, la Segona República. No va ser cap revolució sagnant, ni cap cop d’estat: va ser el resultat, simplement, d’una voluntat ciutadana inapel·lable que es va manifestar en unes eleccions municipals.

El passat mes de febrer, la Comunitat de les Germanes Carmelites de la Caritat, més conegudes com les Germanes Vedruna, va marxar d’Igualada
i va haver de tancar la casa després de 174 anys d’arribar a la nostra ciutat. S’hi van establir el dia 21 de febrer de 1847, per fer-se càrrec dels serveis auxiliars i assistencials de l’Hospital d’Igualada.

Igualada va esdevenir, per obra de l’atzar, una cruïlla de camins entre dues famílies nouvingudes, Muntadas i Campeny. L’escultor Josep Campeny va rebre el reconeixement de fill il·lustre de la ciutat, no només per raó de naixença, sinó pel sentiment de pertinença i per l’activitat cultural que hi va portar a terme.

Notícies, detalls i anècdotes, que ens expliquen com era la vida quotidiana de la població igualadina, al segle XVIII: les relacions entre els poders, la vida dels vilatans, les festes, l’educació, la religió, etc.

La figura de Sant Magí estava relacionada amb la facultat de trobar aigua. Si aquest fet el relacionem amb la manca d’aigua que tenia la vila d’Igualada als segles XVII i XVIII, entendrem un dels motius d’aquesta devoció per part dels igualadins.

Al segle XVI, la bigàmia es considerava un atemptat contra la moral i la Inquisició n’havia reivindicat la competència per perseguir-la i castigar-la.

Les estructures i organitzacions que l’Església catòlica d’Igualada va endegar per tal que els nois i les noies tinguessin a l’abast un esbarjo considerat saludable i harmònic amb la formació que la mateixa Església els facilitava a través del seu sistema educatiu.

Un document històric que descriu la penosa situació de la presó d’Igualada, l’any 1907. Es tracta d’un article en castellà que, sota el títol de «Cosas de cárcel», va aparèixer al periòdic anarquista Tramontana, núm. 16, el 4 de desembre de 1907, signat per Enric Pujol. També es donen algunes dades que permeten de contextualitzar aquest document.

Nascut a la Torre de Claramunt el  1807, Joaquim era fill d’uns coneguts paperers. A la Universitat de París, va obtenir el títol de doctor en Medicina i Cirurgia, el  1829, i el 1931 es va traslladar a Cuba.

L’antiga pica baptismal, de ceràmica és una magnífica peça al centre de la qual hi ha l’escut d’Igualada i la data de 1598 i es manté en un estat gairebé perfecte.

Una epidèmia es va estendre amb rapidesa per  l’antic Imperi Romà i la malaltia va arribar a ser endèmica en no poques regions, entre elles Hispània, on fou present fins a mitjan segle VIII; és a dir, durant més de dos segles.

Pels voltants de la Tossa de Montbui, l’autor va trobar una estrella de mar fòssil completa. Era
en una capa d’argiles calcàries griso-blavenques (anomenades pels geòlegs «margues d’Igualada»)
pertanyents al pis bartonià del període Eocè.

Biografia de Ramon Carreras i Jaume (1889-1968), un obrer que va formar-se en l’anarcosindicalisme a Igualada i que després va anar a viure a Olot, fins que l’exili forçós a França el va allunyar de la seva família i de la seva terra d’acollida, on, molts anys després, va tornar per a morir, malalt i sense esma.

Al segle XVII, la presència de tropes en trànsit comportava devastació: camps arrasats pels soldats de cavalleria que deixaven pasturar els cavalls, cellers buidats, esbotzament de portes
i finestres, robatoris de roba, eines i diners i, sobretot, violència física contra els habitants, fet que provocava la fugida d’una part de la població amb l’anunci de l’arribada de soldats.

El ball de bastons té una llarga tradició a Masquefa. Tant, que ni se’n coneixen els orígens. El que sí que se sap és que, fins a l’any 1979, només el ballaven els homes… Un grup de noies que tenia ganes de ballar van topar amb dos problemes: el pressupost i l’oposició d’alguns bastoners que no volien de cap manera que entressin noies a la colla.

Montserrat Acosta (Igualada, 1949-1984) és deixebla directa de Joan Graells. D’ell aprèn la concepció pictòrica, la utilització del pinzell ample, els colors bàsics. Aprèn a mirar el model, a captar el paisatge i, a partir d’aquí, a crear el seu propi llenguatge, que passa per la composició, la llum i la gamma de la paleta, que és el seu peculiar llenguatge.

Ja han passat uns quinze anys d’ençà de la recuperació d’un personatge del segle passat que, fins fa ben poc, ens era totalment desconegut: Natividad Yarza, mestra, republicana, feminista i primera alcaldessa de Catalunya l’any 1933… Just abans de l’estiu es van produir dues novetats en la recuperació d’aquesta figura històrica.