La postada dels llibres

Igualada i Blanes i “El rem de trenta-quatre”

Darrere el nom d’aquesta narració, s’amaga una història d’amistat i afectes entre dues poblacions allunyades i diferents. Uns personatges units per idees comunes d’amor a l’art, a la fe catòlica i a la pàtria catalana: el dibuixant Junceda, el poeta Josep Forn Talló i l’artista i industrial Pere Borràs Estruch.

Les paraules de Miquel Desclot

El desembre del 2020, durant la 70 edició dels premis literaris de la Nit de Santa Llúcia, es va atorgar el premi de poesia Carles Riba a Miquel Desclot, pel seu poemari Despertar-me quan no dormo. Els mots d’agraïment que el poeta va pronunciar són un diagnòstic lúcid i clarivident de la situació sociopolítica catalana dels darrers temps.

Breu aproximació a l’oblit: “Fanny”, de Carles Soldevila

La figura de Soldevila no ha estat prou reivindicada ni ha gaudit d’un reconeixement que vagi en concordança amb el pes que va tenir en l’àmbit de la cultura catalana de la seva època. Fanny narra les vicissituds d’una noia jove de família burgesa barcelonina, davant la situació de precarietat familiar.

Ingmar Bergman. Màscares, miralls, representació

Recorregut d’un itinerari per alguns títols emblemàtics de la filmografia d’Ingmar Bergman, a partir d’un criteri d’afinitat personal —però documentat en fonts objectives i més expertes—, que vol ser alhora una invitació al visionat d’aquestes peces cinematogràfiques magnífiques i vigents malgrat la distància en el temps en què foren realitzades.

 

Set errors que s’han escrit o dit (o dibuixat) sobre Pompeu Fabra en l’any Pompeu Fabra

Un gramàtic qualsevol no és el millor candidat per dir frases cèlebres: però Pompeu Fabra no era un gramàtic qualsevol. Per això va dir algunes frases molt significatives quan ja era una mica gran i una colla de fabrians les ha difós al llarg dels anys; també al llarg de l’Any Fabra.

“Totes les bèsties de càrrega”. La distopia de Manuel de Pedrolo

El 2018 s’ha celebrat el centenari de Manuel de Pedrolo. L’efemèride ha servit per rescatar i reivindicar el seu ingent llegat literari, que va tocar tots els gèneres. La seva obra per excel·lència, El mecanoscrit del segon origen, ha eclipsat massa sovint altres creacions de l’autor de l’Aranyó. Entre aquestes, Totes les bèsties de càrrega, una novel·la escrita el 1965.

Virginia Woolf: l’eterna renovació

El 25 de gener d’aquest 2018 es complien cent trenta-sis anys del naixement de Virginia Woolf (Londres, 1882-1941), probablement l’escriptora més influent en la narrativa del segle XX. En fa noranta que un dels seus títols més fascinants i alhora inclassificables, “Orlando. A Biography”, aconseguia un important èxit de vendes malgrat les reticències inicials del món editorial.

La recuperació del teatre medieval. L’obra pionera de Josep Romeu i Figueras

Si, en les nostres latituds, el teatre medieval no passava de ser, almenys fins als anys 60, un extravagant
objecte d’estudi, incert i trencallós com una mòmia en mal estat, Josep Romeu i Figueras va ser el seu revivificador, no pas amb sessions úniques i privades, ans amb una projecció espectacular que va permetre descobrir al gran públic les enormes possibilitats escèniques i emotives d’aquella dramatúrgia tan ignorada.

Joan Mercader i la cultura igualadina

Joan Mercader i Riba (1917-1989) ha estat uns dels historiadors generalistes de primera fila que ha dedicat més esforços i temps a fomentar el desenvolupament del que s’acostuma a anomenar la «història local». En el seu cas, la cultura i la historiografia de la seva ciutat nadiua: Igualada.

Un homenatge al món dels llibres. Traduir Ruiz Zafón al català

L’any 2001, quan em van encarregar de traduir al català “La sombra del viento”, de Carlos Ruiz Zafón, la novel·la no era pas cap èxit. Ara bé, el primer títol de la saga del Cementiri dels Llibres Oblidats es va anar obrint pas, sobretot a partir dels comentaris elogiosos dels lectors. No era, tampoc, una novel·la premiada. És a dir, que no s’havia posat en marxa, llavors, cap dels mecanismes propis de la indústria editorial.

Svetlana Aleksiévitx, historiadora de l’ànima

El periodisme que fa Svetlana Aleksiévitx (Stanislawów, territori ucraïnès, 1948), basat sobretot en l’entrevista, és del més alt nivell tant pel que fa al rigor en la metodologia de treball com en els resultats obtinguts que, podem dir-ho ja en aquestes primeres línies, constitueixen un document històric de primer ordre absolutament colpidor.